L’any 2018 ha de ser un any d’acció.  Ara ja sabem quines són les maneres barroeres de l’estat espanyol: franquisme judicial, polític, social i policíac. Ho tenien mig amagat encara que l’independentisme ja n’havia vist, en la presó de diverses persones pel fet de portar una pancarta “Independència” l’any 1982, o en les detencions, tortures i presó de l’any “olímpic” 1992, entre d’altres ... Coneixem l’adversari i les seves intencions de destruir el país: economia, llengua cultura ...  potinejant tot el que pot. I li hem de parar els peus. Hem de passar a l’acció en una ofensiva sistemàtica i creixent.

Identificar l’adversari. L’aparell judicial s’explica tot sol: “cinisme grotesc”, com he escrit; i malgrat el que puguin dir, té les seves arrels enfonsades en el franquisme. Començant per la impunitat amb què tracta les infraccions del seu bàndol. Acusant sovint com a agressores les víctimes. I acabant amb el recargolament argumentatiu que aplica a l’independentisme per a mantenir veritables ostatges a la presó. No ho perdonarem.

És el militarisme que impregna aquest estat: que situa la jerarquia abans que la democràcia, la llei del dominador abans que els drets de les persones, la submissió abans que el tracte igualitari. I així l’atac permanent que, en termes militars, pretén que l’enemic (nosaltres) reconegui la derrota. Com totes les guerres, l’atac té un alt component psicològic: vol desorientar i descoratjar. I és aquí on apareix el paper de hooligans de la política que s’atribueixen partits com Ciudadanos o el PP. Pretenen “fer l’efecte d’un gran rebombori”, però si grates una mica no és més que un gran bluf. 

No és veritat que Catalunya es trobi bloquejada (o migpartida) entre independentistes i monàrquics. En l’única consulta referendària que hem pogut fer (i en totes les consultes precedents) el resultat ha estat de l’ordre d’un 90% de vots favorables. Només sabem que hi ha una majoria de persones que volen la independència i la República; i que hi ha també un percentatge indeterminat de persones que sens dubte voldrien més llibertat i menys opressió però que no han assumit la independència perquè la propaganda, les amenaces o la por que genera l’aparell espanyol d’estat i els seus instruments polítics i mediàtics, els han presentat aquesta opció com a horrorosa, inabastable o imprudent. 

Damunt de la mentida han agitat el hooliganisme franquista. La República catalana no és contrària a la diversitat cultural i lingüística; es proposa crear un marc favorable al desenvolupament de la nació catalana però això és compatible amb l’existència d’identitats d’origen de bona part de la població: de la mateixa manera que hi ha població d’origen amazic (o berber) participant en la vida social i política comuna, també hi ha població que es reconeix com a castellana, andalusa, murciana, extremenya ... o fins i tot espanyola, incorporada al projecte de construcció de la República catalana. És la ideologia colonial la que distorsiona la qüestió. Cal una tasca sistemàtica per a combatre el supremacisme espanyolista heretat del franquisme que l’estat monàrquic espanyol intenta ara fer reviure per a salvar un règim fonamentat en l’abús social.

Els favorables al règim monàrquic espanyol actual són un percentatge insignificant. República catalana, o règim monàrquic espanyol., aquesta és la qüestió del Sí o del No que tenim al davant, i que hem de fer aflorar arreu en el debat polític seriós.

(Per a una anàlisi dels sectors contraris a la Independència recomanem la lectura de l’article recent de Carles Benítez publicat en Llibertat.cat).

La nova estratègia

Per a encetar la nova acció hauríem de respondre amb la màxima objectivitat preguntes com: 

- Quines accions i mobilitzacions poden enfortir ara l'independentisme i frenar l'escalada de repressió i d'ocupació? 

- Quin paper ha de fer el parlament i el govern (sota vigilància judicial permanent)? 

- Com podem crear condicions materials per a mantenir la República independent de manera duradora?

Preguntes que haurien de ser respostes per tots els actors socials i polítics fins a definir unes línies d’acció que colpegessin de manera eficient els interessos econòmics i polítics del règim monàrquic espanyol, que d’una manera tan obsessiva vol capgirar la nostra existència. Cada atac del règim s’ha de veure respost per milers i milers accions que toquin aspectes sensibles del seu entramat de poder. Cal actuar en conseqüència i de manera regular i sistemàtica. Amb una organització eficaç.

Davant una situació d’agressió permanent, és un error actuar només a la defensiva. Cal reaccionar per mitjà de la “Resistència no violenta activa” tot passant a l’ofensiva. La denúncia de l’ocupació ha de ser permanent, en la propaganda i també  de rebuig del poder ocupant. Rebutjar democràticament el poder monàrquic i declarar “persona non grata” tot responsable d’accions repressives, hauria de ser una pràctica creixent arreu del territori.

En el context actual, el Parlament i el govern de Catalunya no haurien d’encapçalar els passos fonamentals cap a la ruptura definitiva sinó que s’haurien de concebre com a elements auxiliars per a facilitar l’avanç de la consciència social i política de la població, promovent “polítiques republicanes” favorables a al poble català (principalment aprovant noves lleis socials com la de “pobresa energètica” abolides pel règim monàrquic espanyol). Promoure un gran debat social per a mostrar el que la República és per al nostre poble.

Per la seva banda, el moviment popular per la independència ha de prendre el protagonisme en el camí cap a la independència i la construcció de la República catalana. El moviment s’ha d’organitzar ara d’una manera que no pugui ser objecte del joc judicial recargolat i capritxós d’aquest règim. Un cop s’ha demostrat que no existeix la via planera “de la llei a la llei” només podrem avançar realment situant la nostra acció fonamental de manera conscient fora del seu abast.

Consideracions d’aquest ordre s’estan debatent al si del moviment i haurien de ser de l’interès permanent de tothom.

Carles Castellanos i Llorenç