“Ai! quan engego la moto, / quin orgasme constitucional! / és com si d'un glop em fes /
tota l'escala social.”

Joan Collell i Xirau (1946-2017), gran, gros, enorme, dins la disfressa de “Pere Tàpies”. Manta vegades havia repetit jo, el xic a qui entusiasmaven les motos, aquests famosos versos bicilíndrics. I al final el noi va tenir la seva primera moto. Algú l’hi va vendre. Algú ens va vendre l’orgasme, la constitució, la moto. Ens vam fer grans i tot es convertí en rutina, ja se sap que el temps, tot ho espatlla: les motos, el sexe, fins i tot les constitucions. És ben cert que el temps tot ho trinxa. I aquell noi, ja calb, se sentí immers en una segona joventut en veure renéixer el les forces col·lectives. El que no canviava, com la mort inexorable, era la constitució que havien enllestit cuita-corrents quan els seus pares encara eren joves.

Allà per 1978 havia arribat la “democràcia” amb vaselina. Una constitució ben guarnida, amb autonomies i nacionalitats (ara ja ningú fa servir aquest concepte pimargallià), amb sobirania popular, amb un munt de drets nous de trinca, però amb contrapartides que eren l’alè pútrid dels matons de la dictadura sobre els clatells dels nostres pares, tan il·lusionats com inexperts en l’assignatura de política. Resultava que es col·locava amb calçador un cap d’Estat que havia designat motu proprio “l’anterior cap de l’Estat” (com calia referir-se oficialment i amb educació al dictador), que l’havia designat la junta militar sorgida de l’omnipresent guerra civil, forja d’on eixí una tirania de quatre dècades. I, per si de cas algú pensava escapar del paradís, s’empeltava l’article vuit, per assegurar bé les sutures (l’exèrcit com a garant de la integritat territorial de l’Estat). Eren temps de guerra freda, Espanya anava amb els bons. En qualsevol moment podíem acabar tots radiofregits. És cert. Ho deia la tele.

Van vendre l’artefacte com la darrera meravella occidental en matèria de constitucionalisme, va ser acceptat, a falta d’una altra cosa, per la majoria dels espanyols: els uns, delerosos d’estrenar drets i evitar els perills de no pensar com el govern de torn; i el altres, encara més cofois per estrenar la nova imatge democràtica, i submergint les camises blaves en el lleixiu que els va blanquejar la porqueria: la llei d’amnistia del 15 d’octubre de 1977. Comunitat d’interessos. Oli en un llum. I l’invent ha durat quatre dècades fins que l’evolució normal de les coses humanes ha superat el marc establert en aquelles circumstàncies (assegurades per l’amenaça militar, el 23-F i la por reverencial als sabres que sempre ha fet “funcionar” Espanya), i el pacte constitucional s’ha acabat fonent per la falta de voluntat dels fills biològics i ideològics del franquisme, que és la faç autèntica del nacionalisme espanyol, absolutista i violent.

El cert és que el marc ja no tapa les seves vergonyes, ni serveix per cobrir les nostres necessitats. Avui dia la sobirania, a Espanya, no és pas ni del poble, ni del poder executiu ni legislatiu. Un tema cabdal com és l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol el resolen dotze persones nomenades a dit: elles són les autèntiques dipositàries de la sobirania de tots. Elles, a més, en un exercici col·legiat d’estultícia jurídico-política, són les responsables directes de la radicalització del procés català. Elles, i els titellaires que les fan moure: els poders fàctics del capital i els grans cacics.

Caldria, doncs, reprendre la història tecnològica de l’aparell i comprovar alguns dels “errors” calculats que es van cometre en el procés de fabricació, per tal de poder explicar el “gripatge” dels darrers temps i el fet que a molts catalans i bascos ja no els estimula prou, perquè veuen que la culata treu fum. Mort “l’anterior cap de l’Estat”, es van organitzar amb celeritat unes eleccions permeses per les mateixes corts franquistes (que exigien reforma i no ruptura) a les quals hi van poder presentar-se una munió de partits marxistes, fins i tot stalinistes, però no pas cap de republicà, entre les 108 candidatures que optaven al poder. ERC ho va poder fer a través d’una candidatura –EC– que havia inscrit el Partit dels Treballadors d’Espanya. Altres partits republicans a nivell espanyol tampoc van ser legalitzats ni van fer campanya. Primera irregularitat il·legitimitzant.

No es va facilitar la regularització de la situació ni el vot de milers d’exiliats i llurs fills residents a l’estranger. No van poder votar ni presentar-se centenars de presos polítics que encara hi havia a les presons espanyoles, i que van ser amnistiats tres mesos després per la llei abans citada.

Les votacions de 1977 van ser anunciades per triar diputats a corts, i no pas com a eleccions a corts constituents. Així, el poble donava representació a uns senyors i senyores que tenien la transcendental missió d’elaborar una constitució... sense que s’hagués debatut això a la campanya. No es va “educar” la gent prèviament per tal que pogués pensar les diferents opcions, amb la finalitat de deixar al marge la discussió sobre la forma d’Estat. Prou que ho sabien els principals polítics. Recordem Carrillo davant de la bandera monàrquica. Tota una explicació del “canvi de cromos”: una moto molt limitadeta.

I, per últim, el cap de l’Estat instituït pel dictador es va reservar el dret de nomenar quaranta-un senadors. I aquests senadors designats a dit van prendre part de la fabricació de la moto constitucional. Era això un producte democràtic al cent per cent? Es pot argumentar correctament que en aquells temps no es podia fer més, per la relació de forces (o de febles) que hi havia al país, i que tothom va haver de renunciar. Sí. Però ara són altres temps, oi? Aquell aparell polític està més que amortitzat. No era bo d’entrada, però entre tots es va fer que ho fos. Els problemes que acuiten Espanya segurament demanen un New Deal polític per controlar la corrupció i assegurar les bases econòmiques. La partitocràcia té molt a veure amb aquests mals. I per descomptat, de cap de les maneres els polítics espanyols no han de seguir fent servir ni la violència, ni la astúcia, ni lleis fetes a mida per forçar el poble català a romandre sota el seu domini si ell no ho decideix lliurement. Seria allargar el procés, incrementar la discòrdia i dificultar que en el futur es puguin mantenir uns llaços de col·laboració que la situació geogràfica no fa més que propiciar.

Una constitució amb tants punts d’il·legitimitat no ha de seguir sent utilitzada com una cadena per estacar els drets del poble català, perquè a dia d’avui ja ha fet la seva missió històrica i el futur demana, a l’Estat espanyol i al món, sistemes de convivència que garanteixin els drets humans, la llibertat de les persones i, evidentment, dels pobles. Negar-ho seria atiar la discòrdia i preparar les guerres de demà.