Avui 25 de novembre, dia internacional contra les violències masclistes, tornem a constatar que no hi ha progressos significatius en matèria feminista. I per tant, tampoc en l'eradicació de les violències masclistes. Als Països Catalans (en el que portem d’any) almenys han hagut 24 feminicidis. A Catalunya durant el 2017 s’han produït 9.877 denúncies per violència masclista, de les quals 276 són a les Terres de l’Ebre i això només en l’àmbit de la parella.
Aquestes dades ens mostren que després de 13 anys de l’aprovació de la llei estatal integral contra la violència de gènere i després de gairebé 10 anys de l’aprovació de la llei catalana, no hi ha cap avanç significatiu en la lluita contra les violències masclistes. Ni tan sols en les seves manifestacions més dures. El fet és que cap d’aquestes lleis han estat desenvolupades ni executades (bàsicament només s’està actuant en l’àmbit del càstig a l’agressor, ni l’acompanyament ni la protecció a les dones en situació de violència en l’àmbit de la parella està sent garantit).
Avui però, parlaré d’aquelles violències masclistes que es consideren menors però que no ho són. Violències quotidianes que són normalitzades i tolerades. Parlaré d’assetjament sexual, un tipus de violència que malauradament hem patit totes les dones en algun (o molts) moment de la nostra vida, com ha posat clarament de manifest la campanya internacional de #jotambé. Tocaments no consentits, actituds “baboses”, comentaris ofensius o degradants, mirades persecutòries... Qui de nosaltres no ha hagut d’escoltar comentaris no volguts sobre el seu cos ? Quantes hem patit tocaments no desitjats? Aquestes actituds violen el nostres espai de confort i ataquen la nostra integritat física i emocional.
Jo també he patit assetjament i jo també vull denunciar-ho. Podria explicar moltes situacions però he triat la primera que recorde clarament. A les festes majors d’Alcoi els homes festers fan enganxines amb els seus vestits. I molts, tenen el costum d’enganxar-les als pits i culs de les dones, sense el seu consentiment. Jo ho vaig viure per primera vegada amb 14 anys, quan homes de l’edat de mon pare em tocaven sota l’excusa de l’enganxina, de vegades fins i tot t’encerclaven. Vaig sentir molt fastig i molta por. Durant els anys següents vaig donar alguna bufetada però el cert és que des dels 16 anys, no he tornat mai a les festes majors d’Alcoi. Unes festes on les dones, en ple segle XXI, si volen participar en igualtat de condicions amb els homes, han d’iniciar una dura batalla i que en alguns casos només ho aconsegueixen amb sentència judicial. Altra humiliació més.
Les dones tenim tot el dret d’ocupar l’espai públic, sense haver de sentir por ni demanar permís. La tolerància de la societat davant aquestes actituds ajuden a perpetuar rols patriarcals, reforçant les desigualats i violències que patim pel simple fet de ser dones. Com pot ser que un home es senta amb el dret de fer tocaments a una dona sense el seu consentiment? Si les dones fórem respectades, si tinguéssem igualtat de drets i oportunitats, si homes i dones fórem educades com a persones i no construïdes com a gènere... Aquestes violències mai no es donarien .
Volem què la República Catalana estiga lliure de violències masclistes? Aleshores caldrà alguna cosa més què bones paraules. Cal actuar de manera transversal en tots els àmbits de la societat. Cal educar d’altra manera, cal que l’eradicació del sistema patriarcal siga una prioritat per als nostres governs (Generalitat i municipal). Però també cal el compromís de la ciutadania, cal assenyalar i denunciar els comportaments masclistes. Perquè ens volem vives i dignes. Perquè senzillament el masclisme no és justificable i ha de ser exterminat. Perquè no volem més del mateix.
Núria Rodríguez
Militant de CUP Tortosa