Deia Malcom X "si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l'opressor i odiar l'oprimit". L'artilleria mediàtica ja fa molt temps que s'ha mostrat com la millor eina de legitimació i perpetuació del sistema. Tal com feien els exèrcits per terra, mar i aire (com molt bé amenaçava la ministra Cospedal), avui els mitjans despleguen el seu arsenal en paper, a la televisió i a les xarxes socials. Reprodueixen una mateixa idea, aquella que volen inculcar en el públic (la població transformada en consumidora), fins a la sacietat, independentment de la seva veracitat, abonant el terreny perquè hi puguin germinar, arrelar i donar fruits les accions i l'estratègia política planificada.

Les notícies sobre tot allò que té a veure amb la Revolució Bolivariana de Veneçuela són paradigmàtiques. La darrera gran farsa va ser la cobertura que es va fer al voltant de La Constituyente veneçolana, per part dels mitjans de comunicació hegemònics. Després de mesos manipulant la informació, emprant imatges falses a les xarxes socials, inventant xifres i ocultant-ne d'altres, van predisposar l'opinió pública occidental a "comprar" el missatge preparat: les eleccions de l'assemblea constituent serien un frau, un cop d'estat, un segrest de la democràcia... La realitat fou que les eleccions van ser un èxit de participació i La Constituyente va ser aprovada amb molt més suport que qualsevol dels actuals líders europeus o dels EUA, però efectivament el contingent comunicatiu imperialista i capitalista va repetir allò que estava escrit al guió. Veneçuela té una àmplia experiència en intents de cop d'estat precuinats al plató, i allò que els ha impedit ha estat un element amb el qual mai hi compten: el poble. El poble organitzat i participatiu, que és qui coneix la realitat perquè la viu a peu de carrer, en el dia a dia, i es forma la seva opinió a partir de la pròpia experiència. De cara en fora, la mentida repetida mil vegades, acaba esdevenint veritat, però no allà. Allà, a Veneçuela, afirmen que una mentida repetida mil vegades només acaba donant peu a mil mentides.

L'Estat espanyol està actuant de la mateixa manera en relació al procés d'independència català. Dos dels moments on més clarament s'ha vist han estat el passat mes d'agost, quan es van produir els atemptats a Barcelona i Cambrils, i aquests darrers dies des que es van aprovar les llei del Referèndum i de Transitorietat Jurídica. Per a desplegar la seva estratègia política, que consisteix en mantenir intacta la unitat d'Espanya i el règim que la sustenta, l'Estat ha posat en marxa la seva maquinària judicial i policial, però aquella que li resulta indispensable per a justificar qualsevol actuació a través d'aquestes dues vies és, sense cap dubte, la mediàtica. El filibusterisme patètic i covard emprat pels partits unionistes al Parlament agafava tot el significat quan es llegien les portades de la premsa del règim: “golpe a la democracia”, “secuestro de la democracia”,...

La manipulació informativa espanyola ha adquirit aquests dies el seu esplendor per poder crear l'espectacle de ficció desitjat. La cobertura de la Diada, amb imatges curosament triades que oculten el que no es pot amagar, l'assistència massiva a la manifestació de Barcelona, o les xifres extretes de càlculs malabarístics. Els percentatges trets de no se sap on que "evidencien" la pèrdua de suport de l'independentisme, emplenant els titulars. Alerta sobre una suposada violència que emana de les accions cíviques populars (les cançons i clavells lliurats a la guàrdia civil, o el suposat atac a un càmera de TVE a les portes de El Vallenc, quan en realitat va ser aquest qui va agredir una manifestant), etc. Tot plegat no són res més que l'avantsala per a, posteriorment, desacreditar el resultat d'un referèndum que es veuen incapaços d'evitar i que només aspiren a minimitzar-ne la participació en base a la por. Tot plegat perquè s'ha estès el pànic entre l'oligarquia espanyola. Pànic d'un fantasma que recorre l'Estat, arrossegant les cadenes que l'empresonaven al règim del 78. El Fantasma de l'autodeterminació.

I alhora, ara que tenim a tocar un alliberament com el que no era possible des del 34, en el moment de major mobilització popular que hi ha hagut en els darrers de temps, unes esquerres que són massa pures miren a una altra banda esperant no se sap ben bé quin senyal revolucionari; unes altres que estan del tot corrompudes no van tenir prou amb permetre la instauració del règim del 78 sinó que ara l'afiancen; i el que és pitjor, qui s'havia erigit com a símbol de la desobediència civil per a garantir el sostre de les persones davant d'una legalitat injusta i insuficient, avui demana garanties per a poder exercir aquesta mateixa desobediència davant la mateixa legalitat injusta, insuficient i totalment deslegitimada.