Nou model social. Aquest és el debat de fons. Es tracta, però, d’una assignatura pendent que reclama sobirania d’estat. La banalització del mot ‘social’ comporta, almenys d’ençà del dogma constitucional estatal de 1978, la reducció de la dimensió bàsica de la solidaritat de les persones –la societat- concepcions tècniques (per exemple, el mercadeig amb l’atur estructural), o bé esmorteir el potencial transformador d’un nova estructura social a través d’aspectes fraccionadors, descriptius, de rutina. Precisament aquesta banalització ens ha dut a un estadi de fagocitació de solidaritats a mans de l’antiga ideologia dominant productivista- consumista.

La qüestió social és un fet de poder. L’organització social comprèn una concepció política que remet a cadascuna de les manifestacions de l’ésser humà. Per tant, cal demanar-nos qui n’orienta les preses de decisions quotidianes. A la base roman el poder de l’estat, articulat, en el cas espanyol, per una secular cadena d’interessos. Interessos, la reproducció dels quals
remet a unes famílies –legitimades, no per casualitat, per la monarquia borbònica- que es “reconvertiren” camaleònicament durant el postfranquisme. Quin model social haurem d’esperar d’estratègies socialdemòcrates caduques que no han volgut qüestionar l’aliança impia entre elits i monarquia? D’aquesta relació provenen els dictàmens estratègics que “ordenen” una societat atomitzada a través de la socialització de l’individualisme d’interessos. Aquesta actitud precisament és la que vol, com és sabut, perpetuar, el capitalisme transnacional que es vehiculà a través dels principis marcs dels “Pactos de la Moncloa” (1977), i el seu correlat polític, la carta de 1978.

Així, han passat uns “altres” quaranta anys (que, de fet, acumulen els quaranta de franquisme sense ruptura política), i la qüestió social roman, és clar, com a qüestió pendent. Arran de la darrera onada de nacionalisme -políticament transversal- espanyol encetada el 2006, una majoria social del país qüestiona el joc de poder estatal espanyol i entoma la bandera d’una revolució democràtica que té com a aspecte fonamental posar fi a un model caduc de societat fonamentat en un patró cultural i ideològic supremacista, reaccionari: reproductor de la sobreexplotació del darrer capitalisme finisecular, que ha dut a una situació de neoesclavatge.

I bé, us demanareu, què aporta la manifestació sobiranista sostinguda d’aquests darrers deu anys al Principat a la resolució de la qüestió social? Especificar que la societat no és una categoria abstracta, ans se situa en una coordenada històrica d’interessos contraposats. Aquesta coordenada-marc és, en el nostre cas, la nació. Una nació, ara com ara, sense cap poder de decisió estructural per a bastir un nou model societari. El tauler geopolític vigent legitima, és clar, les nacions amb estat. A ulls del món no existim a efectes socials pràctics: som pura il·lusió de l’esperit, com diria Josep Pla i reprendria Joan Fuster. Les polítiques socials aplicades per una comunitat autònoma són tacticismes del tot insuficients per a acarar, amb garanties, el benestar dels treballadors.

Aquests darrers anys expliciten la necessitat de poder polític sobirà, independent, a l’hora de disposar –com totes les societats nacionals amb poder polític independent, no pas regional- d’un estat que legitimi una via transformadora amb l’objectiu d’acabar amb la dependència explotadora d’estaments (perquè se’n tracta) totalment predadors del treball dels altres. Cal acabar amb les classes parasitàries, especuladores i improductives.

I com ho podem fer? Atès que la baula fonamental de poder d’aquestes elits improductives (viuen de la plus-vàlua d’altri per a ús endogàmic) roman en la inqüestionabilitat de l’estructura social “predeterminada” nacionalment. Aquesta unitat (metafísica) d’estructura contextualitza l’explotació de les classes subalternes de les nacions peninsulars sense estat. El debat, doncs, no és ‘identitari’. El debat que planteja el 1-0 és de classe. Qui no està a favor del referèndum acaba per legitimar l’estatus quo vigent. És a dir, la perpetuació d’un estat- nació, plataforma a través de la qual s’exerceix l’opressió vers la majoria social.

La qüestió nacional acaba esdevenint revolucionària perquè és el factor sociopolític transcendent que vol acabar de soca-rel amb una inventada “unitat nacional espanyola”, base política que perpetua l’actual reproducció oligàrquica: Espanya, presó de pobles. La reivindicació d’un estat no és cap luxe petitburgès, ni és cap reivindicació “fonamentalista cultural”. La revolta dels catalans i catalanes contra l’estat espanyol ha de ser el desencadenant de revoltes de tots els pobles ibèrics empresonats per l’estat espanyol. Tan sols així serà possible d’organitzar, en termes reals, vies nacionals cap al socialisme. Tan sols així, partint d’una Nova Política, arran de la consecució de la independència, podrem disposar d’una Nova Política Econòmica al servei del Poble Treballador Català.

La qüestió nacional ha esdevingut –d’ençà de quaranta anys de banalització i de repressió policial de les seves causes polítiques pregones- la caixa de Pandora que ens allibera com a classe subalterna. Un nou estat per a reflectir igualtat política entre pobles: dignitat de classe. La revolució dels soviets fou una revolució d’alliberament nacional que posà el fonament de
lluita contra l’opressió de classe a partir de bastiment d’un estat de tipus nou. Cent anys després, la lluita continua: l’1-O és el nostre futur. Les úniques lleis vàlides són les dictades pels pobles lliures. No és pot sotmetre la voluntat d’un poble al legalisme d’un bloc de partits espanyols –PP-PSOE- CS. Es tracta de combatre els partits-corretja de transmissió del nacionalisme (patriotisme constitucional) espanyol al Principat: Pp-Cs- Psc-PsoE. És una qüestió d’estat, no pas d’una qüestió de partit. L’estat espanyol mai no legitimarà cap alliberament d’un poble. Després de quaranta anys cauen les màscares “progres” reformistes de saló, ara legitimadores de la legislació espanyola. Alguna casualitat? Aquest bloc de forces representen les garanties de l’oligarquia econòmica estatal. Que res no es mogui és la millor garantia de la reproducció de les opressions de pobles i de classes subalternes al si de les nacions oprimides peninsulars –País Valencià, Euskal Herria, Galiza i Andalusia. Com a conseqüència de la mobilització pel referèndum cap a l’1-O endeguem la transició política cap a la llibertat
col·lectiva en forma d’un Estat de tipus nou: “no s’és res si no s’és poble”.

Xavier Ferré Trill, militant de Poble Lliure el Camp
@pl_elcamp