Amb aquesta frase taxativa i sense preocupar-se de la perplexitat que provocaven les seves paraules a la colla d’alumnes que l’escoltàvem, un professor d’història, andalús i gens sospitós d’abraçar la causa independentista, ens va caricaturitzar el procés històric que hi ha darrere la idea d’Espanya. El professor, que prèviament ens havia proporcionat algunes justificacions més rigoroses de la seva afirmació, no només es referia a l’aparició relativament recent del concepte “nació espanyola”, sinó que apuntava més avall, sota la línia de flotació del patriotisme intemperant que n’ha sorgit i que mira de justificar-se en una tradició secular inexistent.

He rescatat de l’oblit aquesta anècdota per encetar un tema tractat a bastament per la historiografia, sense que això hagi servit (com passa sovint amb les realitats complexes) per dissipar el tabú. Contràriament al que defensa John H. Elliott (l’idolatrat erudit dels intel·lectuals espanyolistes), el mite fundacional d’Espanya no és fruit de la dinàmica històrica que caracteritza la majoria de societats nacionals —l’existència d’una comunitat de vida econòmica, amb un territori compartit i un bagatge cultural i lingüístic heretats—, sinó d’una llarga tradició basada en la dominació. No obstant això, la convicció que existeix una nació espanyola ha calat fins al moll de les consciències de moltes persones, i d’ideologies molt diverses, incloses les de molts independentistes.

La colonització cultural (concepte al qual els partidaris del materialisme històric hauríem de fer més atenció) de l’espanyolisme ha sigut tan colossal que, d’una manera automàtica, molta gent interpreta la possible independència de Catalunya com una simple separació política i territorial, com un “divorci” (amistós o no) entre dues entitats nacionals equiparables. Però la realitat és dramàticament més complexa.

Com gairebé tothom sap, en l’època de més esplendor (durant el regnat dels Habsburg), l’imperi dels regnes hispànics, tot i estar capitanejat sempre per les classes poderoses de Castella, mantenia l’autonomia dels diferents estats que en formaven part, fins al punt que a Felip II de Castella se’l coneixia també com a rei de les Espanyes, pluralitat difícilment acomodable a la idea posterior d’una pàtria indivisible. I no és fins a l’inici de la decadència, a l’època de Felip IV i el comte duc d’Olivares (personatge clau del mite espanyol), que comença la centralització. Rere la submissió dels pobles ibèrics a la corona borbònica no hi ha altra cosa que l’afany conqueridor de l’aristocràcia castellana, que comptava amb la col·laboració de les altres nobleses hispàniques, definitivament sotmeses als seus interessos. I aquesta supeditació serà fonamental per entendre l’èxit de la colonització cultural espanyola.

És obvi que l’objectiu de la noblesa castellana i els seus col·laboradors d’aniquilar la resta de societats nacionals peninsulars per consolidar una única pàtria “espanyola” no va reeixir completament. Ni Felip V, ni José Antonio ni Franco van aconseguir liquidar la resistència a la uniformització tant a Catalunya com a Euskal Herria i Galícia. No obstant això, el mem “nació espanyola” s’ha replicat de forma massiva en el llegat cultural de les successives generacions. D’aquesta noció, pràcticament latent en molts casos, neix la defensa bel·ligerant de la “indissolubilitat de la pàtria”, però també l’immobilisme dels equidistants, la política obsoleta de les terceres vies i la creença de molts independentistes en el “divorci” a què he fet referència més amunt.

I això és perillós. És com si, de cop i volta, s’hagués menystingut el fet que el mite de la pàtria espanyola és la justificació cultural de la subjugació manu militari de tots els pobles hispànics; el fet que la política de pactes i negociacions per crear la “nación de todos los españoles” s’ha fet sempre sota l’amenaça de la violència (l’única resposta possible que pot sorgir de la cultura castrense castellana i la seva àrea d’influència); el fet, en definitiva, que la fragilitat sociològica en què se sustenta l’“invent” espanyol no pot donar lloc a arguments enraonats més enllà del del dret de conquesta. Aquesta relaxació pot fer passar desapercebuda una certesa sense precedents: la consecució de la independència de Catalunya suposaria un cop definitiu al mite espanyol, i una inadvertència d’aquesta mena no ens permetria avaluar la perillosa magnitud dels seus últims estremiments.

Tots els qui, amb plena legitimitat democràtica, votaran en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya haurien de conèixer la transcendència de la seva decisió. No es tracta d’evitar o no el trencament de relacions entre dues nacions “germanes”, sinó de perpetuar o no la ficció de la unitat espanyola, recolzada en la cultura de l’agressivitat més vergonyant dels últims temps a Europa.

Així i tot, sigui quina sigui la intenció del vot, el sol fet d’acudir a les urnes aquest diumenge ja comprometrà seriosament l’estructura del mite.

Ignasi Farinyes Gasalla

Filòsof