Segurament l’aportació més constructiva al debat de fons des de l’esquerra al procés que es duu a terme al Principat, és la que ha fet Alvaro Dante Fachín i PODEM seguint els acords, com ell defensava fa pocs dies, “del 60% dels cercles” que acordà participar en el referèndum com a mobilització. Malauradament aquesta posició de debat i confrontació dialèctica davant d’un problema polític li ha suposat que, des de Madrid, el Secretari General de la formació, un Pablo Iglesias que va dir que “si fuera catalán no iría a votar” li hagi demanat la dimissió.
Més enllà doncs d’aquest posicionament, la resta de l’esquerra que no es defineix com a independentista no ha entrat en el debat de fons, no ha tractar d’exposar per què cal que seguim formant part de l’Estat Espanyol o el contrari, sinó que en un exercici de covardia política, s’ha pronunciat sobre la forma, sobre la legalitat (que no legitimitat) d’un referèndum on tothom és cridat a participar.
Estic segur que moltes de les persones que van formar part d’aquell PSUC combatiu de la clandestinitat o de la transició, o d’algun d’aquelles altres organitzacions que es van acabar incorporant dins de les “confluències”, veuen amb incredulitat manifestos com els signats per Joan Boada i altres 213 militants de Catalunya en Comú que sota el títol de 'L'1-O no hi anirem' on no solament no s’avala la convocatòria i celebració del referèndum, sinó tampoc la de cap “mobilització substitutòria”.
Vull pensar que les treballadores i treballadors que van formar les primeres comissions obreres, els qui varen participar de les vagues de la transició, s’indignen quan veuen que “dirigents” sindicals, des d’una posició absolutament paternalista, els neguen poder ni tan sols donar la seva opinió en un referèndum vinculant demanant "la unitat i la solidaritat de la classe treballadora d'Espanya" que passa, segons sembla, pel rebuig al referèndum.
Malauradament, davant del silenci o l’ambigüitat de la resta, aquesta és la campanya que han iniciat les esquerres unionistes pel NO, que passa per negar un referèndum en base a una legalitat enlloc de tractar de convèncer-nos, com van fer els laboristes Escòcia, amb un argument que per a les treballadores i treballadors, per a les catalanes i catalans, és millor restar dins l’Estat Espanyol. Per mostrar-nos les garanties i possibilitats d’emancipació social que això pot suposar.
Una posició trista d’aquesta esquerra que no es pot desempallegar dels seus propis fantasmes i renúncies de la transició i que s’entesta en consolidar-los, enlloc d’enderrocar les estructures de desmemoria i de continuïtat d’un règim franquista, treballant per un canvi social i per posar en valor la possibilitat de ruptura que pot suposar un referèndum. És hora que l’esquerra unionista comenci la campanya pel no, en positiu, si és que hi ha quelcom a oferir.