Una visió personal del que va ser un maó més per normalitzar internacionalment l’esport de Catalunya
A Lausana eren dos quarts i dos minuts de dues del migdia d’un divendres 17 d’octubre de l'any 1986, quan el llavors president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch -també ex-falangista i ex-governador civil franquista- va pronunciar el nom de Barcelona com a nominada a seu olímpica del 1992.
Jo tenia 25 anys i baixava caminant per Pau Claris. Havia quedat per dinar a l’Hotel Claris amb l’Albert Bertrana, gerent d’una empresa fabricant d’equips de telecomunicació i anunciant de la primera revista de tecnologia en català de la qual jo n’era director, Quaderns Tècnics. Els dos erem crítics amb la nominació de Barcelona com a organitzadora d’uns Jocs Olímpics. Consideràvem en aquell moment la nominació com una eina d’espanyolització que podia ser letal per a una Catalunya que mostrava síntomes clars de mediocritat política i d’insuficiència de poder per solucionar els enormes problemes de la societat del moment i encara menys per poder encarar el futur.
A l’alçada de Còrsega, els clàxons dels automobilistes van començar a sonar. Barcelona estava nominada. Semblava que la població validava de manera espontània i entusiasta una decisió que d’altres crèiem un error i que havíem combatut com havíem pogut en l’etapa prèvia a la nominació a través de la campanya NO’92 o participant a totes les iniciatives que van anar sorgint. Es començava a albirar que tot plegat podia ser només una excusa, també, per a encetar una enorme operació d’especulació immobiliària. A més, la convergència dels Jocs amb la commemoració del V Centenari del Descobriment d'Amèrica i amb l'Expo de Sevilla sintetitzada en l'eslògan “el año de España” fou dissenyada per l’estat per projectar l'espanyolitat de la Barcelona olímpica. Per tot plegat i malgrat els clàxons de joia de molts ciutadans barcelonins de bona fe, alguns, no teniem motius per estar contents.
Encara havia de venir la ràzzia preventiva contra l’independentisme i les tortures tolerades de manera miserable i vergonyosa pel jutge Baltasar Garzón, un cínic i un covard que va actuar com una de les peces clau de l’estat per silenciar una part de l’expressió popular en favor de les llibertats. També havia de venir un canvi urbanistic necessari a Barcelona, i una «revolució» esportiva a Catalunya que permeté popularitzar i revifar molts esports fins llavors minoritaris o desconeguts. I també una gestió de la promoció turística que, de tant exitosa, ha acabat marxant una mica massa de les mans. L’ambivalència de la Barcelona’92 se’ns presenta de manera molt clara aquest 2017.
Però encara havia de passar tot això i moltes més coses, i baixant Pau Claris no podia evitar sentir una gran tristor i una enorme preocupació.
Arribats al Claris, les cares eren llargues. No compartíem aquella despreocupada alegria del nostre entorn. Ens estaven colant un gol d’enormes dimensions. Qui sap si el gol definitiu. Calia fer alguna cosa.
Vam parlar i parlar, queixant-nos, impotents. «Calia fer alguna cosa» era el mantra de la conversa. Però crec que l’Albert ja portava la proposta i la idea treballada al seu cervell que mai no para. S’havia d’exigir el dret de les Seleccions Nacionals Catalanes a participar en aquells Jocs Olímpics i calia constituir un Comitè Olímpic Català reconegut internacionalment. I el primer pas era la constitució d’una Associació que tingués exclusivament aquesta finalitat i hi treballés de manera ferma i decidida: l’ADOC. Immediatament es va començar a constituir el nucli inicial proposant la incorporació al projecte a l’incansable Carles Lladó, provinent de la Federació Catalana de Curses d’Orientació, a en Francesc Serra, llavors a la Federació Catalana de Vela, i a un llarg etcètera de persones compromeses i treballadores. En aquells moments hi havien escletxes legals, tant a les Federacions com al COI, que permetien poder considerar a Catalunya com a «país esportiu» plenament reconegut tot i no ser un estat independent. Malauradament, després la cosa canviaria i el propi Joan Antoni Samaranch, un cop assolida la pau social durant els Jocs, s’apressaria a provocar uns canvis als estatuts del COI que sentenciaria la «mort» de nous països esportius (no independents) i associaria ser membre de ple dret del COI a ser un estat independent. Vam aprendre la lliçó, aquesta era ja l’única via possible per participar de ple dret en uns Jocs Olímpics. D’acord.
Amb el temps alguns, segurament els millors, van continuar ferms i persistents, d’altres vam seguir altres camins, sempre amb l’objectiu comú de poder constituir Catalunya com un estat independent. Però aquell embrió i tota aquella feinada de l’ADOC va ser continuada després amb renovada empenta per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, que constituida el 5 de maig de 1998 va assolir èxits importants com la mobilització ciutadana amb la recollida de més de mig milió de signatures i la modificació de Llei de l’Esport, però que lamentablement van ser insuficients. O per la re-constitució, ja el mateix 1989, del Comitè Olímpic Català, que en aquests moments i després de diverses giragonces només està esperant, tranquil·lament i serenament, que Catalunya faci el pas definitiu que permetrà que aquell somni de quatre bojos del 1986, sigui una realitat ben aviat.
Josep Arranz i Romeu
soci número 0001 de l’ADOC
(sense cap altre mèrit que el fet que el meu cognom comenci per «A», ho vam fer per ordre alfabètic dels membres de la primera junta de l’Associació.)