(Sobre la seducció del contrari i el principi de contradicció en els Comuns)

La resolució del proppassat dia 8 de juliol, de la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú, sobre el Referèndum d’autodeterminació convocat per a l’1 d’octubre vinent, és una demostració clara de la inanitat del principi politiquista de “la seducció del contrari” i també una prova irrefutable de la inviolabilitat del “principi de contradicció”.

La Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú ens diu que aquest Referèndum no pot ser considerat com a tal i, per tant, li és negat tot caràcter vinculant. I que, d’acord amb aquesta subvaloració li és donada tan sols la qualitat de “mobilització ciutadana”. Aquesta resolució ha estat aprovada pel 75% dels membres de la Coordinadora però no ha estat consultada a les bases. És, doncs, una posició d’uns líders. D’uns líders que han volgut prendre una posició important prescindint de l’opinió de les bases. Han prescindit de la democràcia quan la democràcia era més necessària.

Tal com hem comentat, és una evidència: No es pot abordar una contradicció política profunda des del principi ingenu de la “seducció”. La politiqueria que ha anat generant la pseudodemocràcia transfranquista ha convertit sectors importants de l’antiga oposició democràtica en veritables fanàtics de l’art de la cessió permanent, basada en l’aforisme: com més drets (del poble) cedeixo, més privilegis obtinc (per a la “meva” política). Amb aquesta màxima s’han criat un cert nombre de líders polítics i concretament molts dels dirigents d’ICV (Iniciativa per Catalunya-Verds) que són uns grans experts en les estratègies de “supervivència” per a poder viure del món de la política.

Amb aquestes posicions polítiques utilitàries és del tot inútil argumentar: justament l’evolució dels líders dels Comuns ha anat en sentit contrari a les esperances de les polítiques d’aproximació predicades per alguns perquè, després d’haver aconseguit els Comuns presència a les institucions, han mostrat clarament la seva posició contrària al dret d’autodeterminació de Catalunya amb excuses i dilacions sense fonament. Així ens diuen que cal un referèndum amb garanties del govern d’Espanya, que s’ha d’actuar dins la legalitat espanyola, que no n’hi ha prou amb una majoria parlamentària, que no es pot actuar sense demanar permís a l’Estat espanyol etc. etc. totes contràries al dret d’autodeterminació de la nació catalana. 

Per als líders dels Comuns només Espanya és l’única entitat dipositària del dret d’autodeterminació. Aquesta és la veritat essencial.

El principi de contradicció expressa que una afirmació no pot ser certa i no-certa alhora; l’ambigüitat té un límit quan la realitat es presenta d’una manera crua: s’està a favor dels drets del poble català o s’hi està en contra. S’està a favor d’obrir la possibilitat d’una República Catalana o s’està a favor del règim monàrquic espanyol sorgit del franquisme. S’està a favor d’una Constitució basada en la participació popular, o es pretén que neixi en àmbits restringits.

Les posicions i les accions en política s’han d’analitzar en funció del context en què es produeixen: en el moment actual en què el règim monàrquic espanyol està preparant tot el seu aparell repressiu per a esclafar la lliure determinació del poble de Catalunya, les atzagaiades dels Comuns només es poden llegir com una acció covarda amb intenció desmobilitzadora, antidemocràtica i reaccionària, tal com ho demostra la solidaritat efusiva que ha mostrat l’espanyolisme més militant amb aquesta resolució d’uns líders.

Els líders dels Comuns s’han aliat de manera voluntària o involuntària doncs -en els fets que és el que compta- amb el poder de la monarquia espanyola i amb l’espanyolisme més cavernícola. Mentrestant, els militants d’esquerra honestos conseqüents ja estan demostrant que és el que volen fer en aquestes circumstàncies. Cal estar al costat dels anhels de llibertat i contra el poder reaccionari monàrquic. Cal posar fi a l’oportunisme d’uns líders insensibles als sentiments de tot un poble. És l’hora d’enterrar l’oportunisme, de desterrar-lo de l’acció política i de trencar tot lligam amb el món de les portes giratòries i els consells d’administració addictes a la monarquia i a les diferents expressions d’un sistema polític i econòmic corruptes. Que els oportunistes s’enfonsin amb ells. 

En la lluita actual del poble català no hi tenen lloc ni la traïció, ni l’engany, ni la mentida. La República catalana independent naixerà neta dels corruptes i dels seus aliats.

Carles Castellanos, membre de Drassanes per la República Catalana