Avui, 13 de juny de 2017 fa tot just un any que alguns i algunes periodistes de la casa, empesos pel sensacionalisme i el morbo de les notícies bomba, amb una forta aliança amb alguns representants de la Universitat de Barcelona, van decidir posar fi de manera radical a la campanya que Assemblees d’Estudiants i la Xarxa Solidària de Víctimes de Violència de Gènere a les Universitats estaven duent a terme, amb un èxit rotund per tal d’impedir la reincorporació a la universitat d’un catedràtic de sociologia acusat d’assetjament sexual per part de nombroses víctimes.
Com acostuma a passar, aquesta va ser una campanya anònima, de cares tapades, identitats amagades i el morbo i l’escàndol per bandera. La imatge que algunes recordem d’aquell passat 13 de juny és la de les veus distorsionades, esbombant escàndols amb l’altaveu que “casualment” aquell dia els brindaven alguns mitjans de comunicació a aquells i aquelles que els fa tant mal que apareguin les veritats a la llum que prefereixen mantenir-se dins la foscor de la caverna.
Aquesta campanya consistí principalment en atemptar directament contra la dignitat, l’atractiu i la valentia de les persones que des de la mateixa universitat han estat anys lluitant per acabar amb l’assetjament sexual a les universitats, fugint de complicitats, amiguismes i lligams de poder. I el que és més greu, atacant recerques catalanes del més alt nivell científic internacional. Desprestigiant a casa el que es premia i reconeix en termes d’excel·lència científica a les universitats i centres de recerca de més nivell.
Avui, passat un any del moment en què va semblar que els “poders fàctics” segellaven una aliança ridícula per silenciar-nos per sempre més i enviar la lluita contra l’assetjament sexual a les universitats a la paperera de la història, podem girar-nos endarrere amb el cap ben alt i fer una retrospectiva dels fets. A un any vista, el què trobem i hem estat trobant a la majoria de mitjans que s’han posicionat fortament contra el periodisme groc i sensacionalista d’alguns altres, han estat imatges radicalment diferents. Imatges de noies valentes, que orgulloses de la lluita constant per unes universitats lliures no s’amaguen darrere cap careta falsa, tot el contrari, surten a la llum amb noms i cognoms assenyalant amb el dit i el cap ben alt què, qui i com passa l’assetjament a les nostres universitats, convençudes que només amb aquest orgull ple de dignitat i justícia social, cada dia sumarem més veus en aquesta lluita col·lectiva, que a casa nostra porta per nom Centre de Recerca CREA, Xarxa Solidària de Víctimes de Violència de Gènere a les Universitats de la mà de les companyes internacionals de End Rape On Campus (Prou Violacions als Campus) i tantes d’altres que estan emergint amb força per tots els racons del món, com espurnes de llum vindicant la seva llibertat a estudiar en uns espais totalment lliures de violència.
Convençudes que un any més tard, no només no han aconseguit fer-nos callar, sinó que hem alçat encara més les nostres veus, hem reforçat encara més la lluita, l’amistat i el compromís per un món totalment lliure de violència i aquesta força solidària tan radicalment atractiva ens ha permès i ens permet cada dia, sortir a donar la cara les vegades que calguin per fer realitat els nostres somnis i construir entre tots i totes unes universitats que garantiran la llibertat total de les nostres amigues, filles, nétes i fins i tot la llibertat de les filles i les nétes d’aquells i aquelles que avui encara s’amaguen darrere la foscor i ens persegueixen amb intents envà per fer-nos callar.
Un any més tard, ens queda brindar per totes les victòries aconseguides amb el somriure més gran que ens regala aquesta revolució de llums que ja palpem amb les mans.