Existeixen massa estereotips al voltant de la nova política independentista, que és la que durà aquest país a la normalitat: no pas per imperatiu natural, sinó per l’eloqüència dels fets. Quins són alguns dels llocs comuns que difonen –fonamentalment des d’un federalisme convencional d’estat– sectors polítics i lobis de pressió contra el procés d’alliberament nacional endegat d’ençà de 2006?

Podem agrupar-los en dos tipus. Els que al·ludeixen a la fragmentació de la pròpia societat nacional i els que incideixen en l’aïllacionisme polític arran del bastiment d’una “nova frontera”.

Pel que fa l’escissió del conjunt social, aquest “principi” parteix de la hipòtesi que l’agent cohesionador n’és l’estat, autodefinit com a nacional. Qualsevol altra institució sobirana alternativa suposa una ruptura de les relacions socials. En aquest punt és on les forces unionistes –de dretes i d’esquerres, partidàries de l’estau quo, situen la causa d’un conflicte que diuen que és “inventat”: l’emergència d’una estratègia nacional que qüestiona l’ordre jurídic vigent. Així, doncs, qualsevol opció revolucionària que somogui la “integritat” social-territorial (en aquest cas, espanyola), és percebuda com a fragmentadora del “grup” nacional irredempt. El treball polític demagog que malda per subratllar una hipotètica divisió intergeneracional entre catalans causada, diuen els sectors espanyolistes, per un procés d’alliberament nacional. Aquest posicionament cerca substituir el conflicte d’interessos econòmics i polítics reals, per la difusió capil·lar d’un pannacionalisme espanyol (avui, patriotisme constitucional), que és el que ha de retornar la unitat política nacional espanyola perquè és la que garanteix la cohesió de l’estructura social. Per als sectors adversaris a la independència no existeix societat sense legitimitat “nacional” establertat per l’estat. Qualsevol altre moviment polític que maldi per establir un altre ordre de tipus juridicopolític és estigmantitzat com a fragmentador de l’ordre social reglamentat per l’estat dominant: no existeix societat sense nació “immemorial”…

Pel que fa a un (nou) “aïllacionisme” fronterer, cal dir que té punts de connexió amb el tòpic anterior, amb la diferència que la càrrega de la prova recau sobre la següent presumpció: “el nombre d’estats actual reflecteix un equilibri polític (imperfecte), la reproducció del qual pot ser pertorbat per la suma de noves estructures estatals, tot qüestionant els contrapesos de relació política (al si de la ‘Unió Europea’)”. Quan del que es tracta és bastir precisament un nou ordre polític continental fonamentat en l’Europa dels Pobles, no pas en la dels estats convencionals. Aquest nou horitzó supranacional, basat en la llibertat de les nacions oprimides, o subalternes, serà el que substituirà l’equilibri imperfecte’ d’una Europa basada en l’imperatiu del mercat per una societat realment inter-nacional fonamentada per la relació igualitària entre institucions estatals sorgides dels processos d’alliberament nacional. Per tant, del que es tracta és, precisament, de combatre el caduc “aïllacionisme” dominant dels estats oligàrquics vigents, car és per aquesta raó que l’Europa present és més un miratge que no pas una realitat.

Com veiem cada tòpic unionista parteix de prendre la part pel tot, agafar la conseqüència com a causa i descontextualitzar tesis alliberadores a favor de mantenir el pensament polític unidimensional. En un altre lliurament tractarem més fiascos argumentatius reformistes dins l’ordre establert.