Aquesta llarga introducció em serveix per intentar mostrar que no és només Convergència què està corrupta, que no és només el PP el que està corrupte, sinó que és tot el règim del 78 al que està corcat per la podridura. Convergència i el PP van ser, al costat del PSOE (recordem la seva implicació en els casos Gal, Sala i recentment Pretòria), els pilars fonamentals d'aquell sistema polític que ens van muntar a la sortida del franquisme i que ara mostra la seva veritable cara. Recordem que un element clau del Règim va ser el mateix Pujol, home de l'any segons el monàrquic ABC. El pacte segellat llavors està decrèpit. La ruptura de Convergència amb aquest règim, quan va veure com milers de catalans giraven cap a l'independentisme, i va creure que podria dirigir els seus regnes, ha desencadenat l'hostilitat de l'Estat espanyol. Quan dos grups mafiosos s'enfronten, acaben disparant-se amb les armes més mortíferes que tinguin fins que un d'ells mori. Per això trauran tots els dossiers al seu abast, alguns ficticis elaborats per les clavegueres de l'Estat, altres veraces però ocults gràcies a la “omertá” entre mafiosos. Aquests trets creuats són els que ens estan permetent conèixer com funciona el Règim i el seu nivell de degradació: manipulació del Tribunal Constitucional perquè serveixi els interessos dels partits dinàstics (PSOE, PP, Ciutadans), depuració de les fiscalia que no segueixen les ordres del govern, connivència de periodistes manipuladors amb òrgans del ministeri de l'Interior per eliminar mediàticament l'adversari polític, saqueig de les arques de l'Estat en benefici d'empreses lligades als partits en el poder, lleis elaborades no com a principis universals sinó especialment per il·legalitzar partits concrets (recordem el que va passar a Euskadi), lleis limitadores de les llibertats que sufoquen entre altres la pròpia llibertat d'expressió, persecució de premsa no submisa a l'Estat, ocultació comú dels seus casos de corrupció per no dinamitar abans d'hora el sistema, i fer-los públic quan cal ferir a l'adversari (desqualificacions i mentides contra Podem o l'independentisme), ús de fons públics que serveixen per pagar a les prostitutes del rei emèrit, pressions del govern que obliguen a periòdics a canviar els seus directors o la seva línia editorial (recordem les destitucions de PJ Ramírez a el Mundo, de Josep Antich a la Vanguardia i el consegüent nomenament del monàrquic i unionista espanyol Marius Carol, la de Javier Moreno, substituït pel atlantista Antonio Caño, a el País, la "cancha" que se li dóna a mitjans d'agitació i propaganda com Libertad Digital, Intereconomia o OK Diari, etc.)
El règim del 78 està debilitat. La primera andanada contra ell, representat pel moviment de Podem, ho ha quarterat en posar en crisi el bipartidisme, però no ho ha pogut fer caure, i Podem corre el risc de ser absorbit pel sistema (recordem Syriza). Aquest règim segueix necessitant un fort moviment tel·lúric, un terratrèmol, que el desestabilitzi fins al punt d'obligar a la seva transformació. Aquest moviment avui només pot ser el de la seva ruptura territorial, és a dir, el triomf del moviment independentista al País Basc o a Catalunya. Seria aquesta la sacsejada que es necessitaria per posar fi al Règim del 78 i obrir la possibilitat a crear un de diferent. No parlo de crear el paradís a la terra, sinó d'obrir un ventall de possibilitats, que ara per ara no tenim, que ens permeti desembarassar-nos d'aquesta oligarquia post-franquista i realitzar el que no vam poder o vam saber fer en 1978. Això ho saben els beneficiaris d'aquest Règim. Per això combaten amb acarnissament l'independentisme que avui els fa mal, el català. La presència de Convergència i els seus hereus en aquest camp és la baula més feble del moviment independentista. Convergència va guanyar les eleccions de 2010 a Catalunya presentant-se com el defensor de les retallades socials, alhora que s'enfonsava a les clavegueres de la corrupció. La seva presència allunya de l'independentisme a sectors populars situats a l'esquerra, però també és important comprendre que una part important de la seva base social és necessària per avançar en l'objectiu de separar-se de l'Estat espanyol. Aquests sectors d'esquerra que encara recelen de l'independentisme, haurien d'observar que el declivi de Convergència no té fre. Els resultats de l'últim cicle electoral, i les enquestes que apareixen, encara no impactades pel Cas Palau, aventuren un enfonsament d'aquest aparell polític. Aquest Cas, si es juga bé, podria ser un factor positiu per a l'independentisme en la mesura que l'enfonsament de Convergència eliminaria un llast que pesa massa. El gir a l'esquerra del moviment sobiranista en l'actualitat significa l'esperança d'una República Catalana de caràcter social en el futur. Aquesta esquerra hauria de saber distingir entre la crítica a Convergència del que significa l'objectiu independentista. ¿Des de quan l'esquerra es converteix en capdavanter del respecte a la legalitat quan aquesta legalitat xoca amb els interessos de les majories socials? Si un dret fonamental no es consent per l'Estat, l'esquerra ha de proposar la resistència i la desobediència als poders establerts (de nou ..., que no segueixi caient en el "Syrizismo")
Un doble repte es presenta a l'independentisme. D'una banda, convèncer els votants de Convergència que han de allunyar-se definitivament d'aquest partit (però no quedar-se a casa) si volen que el moviment recobri la força il·lusionant amb el que va sorgir forma arrolladora ara fa tres o quatre anys. Tots sabem que la importància del carrer i de la mobilització popular és fonamental en aquest procés. D'altra banda, seguir insistint en sectors de l'esquerra social a Catalunya que, ara per ara, només la ruptura territorial de l'Estat espanyol ho ha de posar en escac i l'obligarà a la seva transformació. El repte és impressionant i d'abast històric. La possibilitat de la Ruptura és una realitat. Estem en presència d'una veritable revolució democràtica. L'esquerra espanyola a Catalunya, si realment pretén una profunda transformació, hauria de prendre consciència de la transcendència del que ens juguem en el futur immediat.