Tothom recorda aquella definició senzilla (i reduccionista) de la forma de governar a l’Europa del s. xviii: El despotisme il·lustrat. «Tot per al poble, però sense el poble». A Tarragona hi ha una cosa similar. I és el govern sense el poble. Un govern despòtic, però sense la part de «tot per al poble».

La fòbia a tot allò que soni a participació, a fiscalització, a crítica… És igual de gran que la fòbia a tot el que impliqui abandonar el regne del «no pateixis, això t’ho arreglo jo», no fos cas que s’obrissin fissures en el gran mur de clientelisme que protegeix el palauet. Unes fissures que ahir van sorgir en forma de les centenars d’antifaços amb què Tarragona es va despertar. «Que caiguin les màscares!»

Fa molt de temps que l’alcalde de la nostra ciutat, la bonica Tarragona, no escolta més enllà de la dolça música de les palmes. Obvia les crítiques i acusa a qui s’atreveix a fer-les de ser presa del pessimisme, l’acomplexament, la covardia. Fins i tot d’exercir persecució política. Tampoc no escolta les propostes que no vénen de les seves files i les descarta amb excuses de mal pagador, amb argúcies semàntiques, o directament amb mentides.

Darrerament, però, s’ha evidenciat que no en té prou amb no escoltar. Directament, voldria que no parléssim. Probablement voldria que sempre fos com al plenari de l’ajuntament. Seria tan senzill si tot consistís en apagar un micròfon…!

Però la realitat no és aquesta. La realitat és que Inipro pesa massa. El ridícul dels Jocs Mediterranis no es pot amagar. La comparació entre la millonada que es destinarà a aquests jocs i l’estat de la majoria de barris de la ciutat és obscena. El despropòsit del Pla Parcial de la Budellera és vergonyós. L’abandonament dels edificis públics que tenim arreu de la ciutat cada cop és més escandalós. I els més de 20 milions que entreguem anualment per a la recollida de la brossa cada cop fan més pudor (i no per la feina que fan els treballadors i treballadores, no ens cansarem de repetir-ho). La realitat és que no deixarem de denunciar-ho. Ni nosaltres ni tothom que, malgrat les conseqüències derivades, està qüestionant aquesta realitat ara que comencen a caure les màscares…

Deia al principi que a Tarragona qui governa ho fa amb despotisme, i en cap cas és despotisme il·lustrat. Com a molt, amb aquesta bona planta de la que sempre ha fet gala el nostre batlle, hi tenim «despotisme enllustrat». Per veure-ho, cal que caigui la seva màscara.