Una de les primeres guspires la va iniciar terme Pepe Beúnzas quan el gener de 1971 es va presentar a la caserna i es va negar a incorporar-se al servei militar esgrimint, per primer cop, motius polítics. I no li va sortir gratis,  judici per desobediència i dos anys a la presó de Jaen.

El punt d’inflexió va arribar el dilluns 20 de febrer de 1989 quan cinquanta set joves, vuit d’ells a Catalunya, es van presentar davant dels jutges militars per exercir la desobediència i negar-se a fer el servei militar obligatori  i la Prestació Social Substitutòria.

Tres “insubmissos objectors” d’Euskalherria varen ésser empresonats i, a Barcelona es va realitzar el primer consell de guerra a l’Estat Espanyol contra dos d’ells, Josep Maria Moragriega i Carles Hinojosa als que l’Estat els va imposar una pena de 13 mesos de presó.

El degoteig d’insubmisos, després, va ésser constant. Des dels anys setanta uns 60.000 joves de tot l'Estat se’n van declarar i la majoria van acabar a la presó per les seves conviccions amb condemnes oscil·laven entre els sis i els divuit mesos, si no es tenien antecedents

Finalment, l'any 2002, en aplicació de la llei 7/1999 va acabar el servei militar obligatori i la prestació social substitutòria, una victòria evident de la insubmissió.

Un moviment que mitjançant desobediències en un primer moment petites, gairebé individuals, amb conseqüències significatives per aquells que la practicaven, es va anar escampant com una taca d’oli fins posar en qüestió un dels pilars de l’Estat Espanyol, l’exèrcit i el servei militar, i aconseguir derogar una llei injusta. L’Estat tenia molt difícil fer entendre a tothom que empresonaven  joves que, senzillament, es negaven a realitzar un servei militar que perpetuava els valors més reaccionaris del militarisme.

Es evident que sense aquests actes de desobediència ( i les conseqüències que aquests els van portar als primers insubmisos), inserits en un moviment polític mes gran, el servei militar encara existiria avui.

Divendres passat, un acte individual de desobediència,inserit dins d’un moviment ampli d’alliberament nacional, va dur a l’alcaldessa de Berga a declarar als jutjats per defensar un acord de ple.

Un acte que es suma a d’altres com el del regidor Joan Coma o de la mateixa presidenta del Parlament de Catalunya que fa obrir una nova escletxa en un Estat espanyol demofòbic, que ha de justifica que inhabilitar una alcaldessa per posar una estelada al balcó o empresonar un regidor per dir que “Nosaltres hem dit que per fer la truita primer s'han de trencar els ous”.

La fermesa d’aquestes accions, que han d’esdevenir taca d’oli, s’ha d’acompanyar necessariament  per un treball col·lectiu, un moviment potent que els doni cobertura i estructuri un discurs legitimador que permeti que aquestes accions siguin enteses i compartides per una majoria social i que es visualitzi la finalitat per la qual aquestes es duen a terme.

I es que mes que esperar la “gran desobediència” a partir de la qual ja res serà igual, cal treballar en sumar desobediències, crear moviment i obrir escletxa. Hem d’aconseguir que aquells/es que han estat les primeres guspires, pugin mirar desprès enrere i dir el que fa dies Josep Moragriega afirmava en una reflexió sobre la seva acció desobedient: “va valdre la pena passar nou mesos a la presó"