L'estat espanyol ni pot ni sap guanyar la batalla democràtica al poble català. Bàsicament perquè els seus fonaments rauen en el franquisme i perquè els arguments polítics unionistes cauen pel seu propi pes, d'aquí ve la judicialització del procés independentista català.

El 29 de setembre de 2015, dos dies després de les eleccions plebiscitàries (no existeix la casualitat, havien d'evitar provocar més vots cap al«Sí») el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) admetia a tràmit les querelles presentades per la fiscalia, per Manos Limpias i per altres entitats i imputava a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega¹. L'expresident, l'exvicepresidenta i l'exconsellera de la Generalitat i actual parlamentària de Junts pel Sí s'enfronten a anys d'inhabilitació per, segons la "justícia", haver organitzat el 9N. El mes de maig passat, El Tribunal Suprem (TS) imputava a Francesc Homs, exconseller de la Presidència de la Generalitat i actual diputat al Congrés espanyol pel Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), els delictes de desobediència, prevaricació i malversació de fons públics, també per la consulta del 9N.²

Al lloc web de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) podem consultar el mapa d'ajuntaments i consells comarcals denunciats per la delegació del govern espanyol a Catalunya: per no penjar la bandera espanyola (116), per impulsar la «sobirania fiscal» (106), per pagar la quota anual de l'AMI (58), per declarar-se «territori català lliure i sobirà» (47), per cedir un local de l'AMI o per la contractació de trens per assistir a la convocatòria de l'Onze de Setembre de 2012 a Barcelona. Un total de 329 recursos i requeriments (d'aquests, 124 han estat desestimats). D’altra banda, la Fiscalia de l’Audiència Nacional (AN) ha denunciat els ajuntaments de Celrà, Deltebre, Girona, Igualada, la Seu d’Urgell, Sant Cugat del Vallès, Premià de Dalt i Vic per donar suport a la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya del 9 de novembre de 2015 (la resolució de ruptura que marca l'inici del camí cap a la independència). A tots ells els acusa de rebel·lió o de sedició, a més de prevaricació, desobediència, ús indegut de fons públics i usurpació de funcions. Amb aquests 8 casos, dels quals 4 han estat arxivats, el nombre de denúncies de l’estat espanyol suma, de moment i creixent, 337 processos.³ Es pot dir que la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, es guanya el sou.

Aquesta setmana hem conegut la decisió del regidor vigatà Joan Coma Roura (de Capgirem Vic i de la CUP) de negar-se a declarar davant l'AN (estava citat el dilluns 24 d'octubre a les 10 del matí) pel delicte que se li imputa: incitació a la sedició, penat amb fins a 8 anys de presó i fins a 8 anys d'inhabilitació especial per ocupació de càrrec públic. Com recordava Joan Coma Roura a la roda de premsa que va oferir el mateix dilluns a Vic per anunciar la seva decisió⁴, és el primer càrrec electe imputat en moltes dècades; de fet és el primer des de la "modèlica" Transició a ser investigat formalment per aquest delicte. La raó real de la imputació?: defensar al ple de l'Ajuntament de Vic del passat 9 de desembre una moció de CiU-Reagrupment, ERC i Capgirem Vic en suport a la declaració del 9N. Moció, per cert, aprovada amb 16 vots a favor, 4 abstencions i només un vot en contra. I és l'endemà mateix dimarts 25 d'octubre, que coneixem que el TSJC admet a tràmit la querella de la Fiscalia contra la presidenta del Parlament, Carme Foracell, i que la investigarà per desobediència i prevaricació per haver permès el debat i votació en seu parlamentària de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent.⁵

També aquest dimarts 25 i dimecres 26, han declarat davant el jutjat de Badalona els 6 regidors de l'equip del govern municipal que van obrir les portes de l'Ajuntament per treballar i atendre els ciutadans que volien efectuar tràmits relacionats amb el consistori de manera ordinària⁶. Tenim tots en ment la imatge del tercer tinent d'alcalde, José Téllez (Guanyem Badalona en comú), estripant l'auto judicial instat per María de los Llanos de Luna, que prohibia que l'Ajuntament de Badalona obrís amb normalitat un 12 d'octubre.⁷

Tot això que he anat detallant ens demostra que la repressió no és aïllada i està meticulosament orquestrada des de les institucions de l'estat espanyol, això sí, a remolc de les diferents iniciatives des de Catalunya.

Com les hemeroteques i moltes seqüeles físiques demostren, la repressió contra l'independentisme no és nova, ve de lluny. Si abans es detenia, s'empresonava i es torturava (només cal remenar papers i preguntar als independentistes dels anys 70, 80 i 90) ara es posen denúncies i querelles que acompanyin i reforcin els efectes de les «Operacions Catalunya». L'Estat, no per manca de ganes i davant del món actual, no pot utilitzar els mateixos mètodes que fa 25 anys, però tampoc ho subestimem. El que hauria de ser un poder independent, el poder judicial, és ara el braç armat i repressor.

El cas d'en Joan Coma Roura és un clar exemple de dignitat, coratge, valentia, coherència i republicanisme. Tot i així, no crec que la decisió de no presentar-se a Madrid per declarar hagi estat fàcil. Si sabem que la judicialització del que s'anomena conflicte polític (opressió nacional) és l'única eina que té l'Estat contra el moviment popular per la independència, els nostres càrrecs electes no poden defallir i fer marxa enrere en les seves decisions i accions. Aquesta és una legislatura excepcional, "la legislatura de la pre-independència", va dir el President Carles Puigdemont en el seu discurs d'investidura. Una independència que reconeixem il·legal segons el marc jurídic espanyol, però legítima com a voluntat d'un poble oprimit, i més quan els mètodes i el camí endegat pel poble català (no oblidem que aquest procés té arrels populars) és absolutament democràtic i pacífic. Un altre exemple de coherència, penso, és l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós (CUP). El 5 d'abril d'enguany, acompanyada per nombrosos regidors i representants d'entitats com Súmate, Òmnium i l'ANC, es va negar a declarar davant la jutgessa per no haver fet cas a la Junta Electoral, que requeria despenjar l'estelada del balcó de l'Ajuntament durant la celebració de les eleccions catalanes del 27 de setembre i de les espanyoles del 20 de desembre.⁸

Imaginem-nos que el TSJC jutja la Carme Forcadell i li imposa una pena d'inhabilitació per la qual hauria de deixar el càrrec de Presidenta del Parlament de Catalunya. En aquest cas, la millor resposta de resistència pacífica, desobediència a l'Estat, obediència al poble i defensa de la democràcia, seria que la Presidenta no fes cas de la sentència, es mantingués en les seves funcions dins l'edifici del Parlament i convoqués de manera immediata i amb normalitat un plenari del Parlament amb la seva presidència. Tot i els previsibles intents de boicot que farien les minoritàries forces unionistes presents al Parlament de Catalunya, seria capaç l'Estat espanyol d'enviar la policia judicial a detenir en seu parlamentària la Presidenta d'un Parlament escollit democràticament? Sí, ho seria. Quina imatge estarien donant a la comunitat internacional? La d'un Estat monàrquic demofòbic incapaç de dialogar ni de permetre el simple gest de posar una papereta dins d'una urna, contra tot un poble mobilitzat i organitzat en lluita per la democràcia i per una República Catalana independent.

Cal que la població, començant pels càrrecs electes, siguin conscients que la República Catalana s'aconseguirà només desobeint les institucions de l'estat (comencem a perdre la por a utilitzar aquest concepte, tot i que puc entendre certs dirigents que, per motius tàctics, defugin emprar-lo). Cal fer cas omís a les seves prohibicions i sentències contra les decisions i accions democràtiques i legítimes de les institucions catalanes. Sinó, quin és el camí? Per assegurar aquesta desobediència cal que tot el poble estigui preparat per mobilitzar-se fermament i pacíficament en defensa dels càrrecs electes i les institucions (per al proper 13 de novembre l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ja han anunciat una manifestació a Barcelona).

La profunda crisi estructural que pateix l'Estat espanyol no li impedeix exercir la violència contra tot moviment popular sobiranista, com bé apunta Drassanes per la República Catalana en la seva última Declaració⁹. Dit anteriorment, aquesta violència en aquests moments es manifesta judicialment, i davant d'aquesta violència hem de mostrar-nos units en la defensa de les nostres decisions com a poble i en la defensa del projecte polític de la República Catalana independent. Aquesta actitud col·lectiva podria donar pas a un altre tipus de violència per part de l'estat i les seves forces de seguretat. Aleshores estaríem a un altre nivell del procés d'alliberament. Si ens mantenim cohesionats, no hem de tenir por, perquè l'objectiu val la pena.

Una altra qüestió que apunta Drassanes per la República Catalana, és que la ruptura «té dues expressions principals: La ruptura en el camp institucional amb l’estat espanyol (Lleis de desconnexió, estructures d’estat i Referèndum) d’una banda i les mobilitzacions i les accions de resistència pacífica adequades per una altra, per consolidar i defensar els avenços assolits.» La primera no tindrà conseqüències sense la segona i viceversa. La desobediència institucional només és possible si hi ha la garantia d'un poble conscient i preparat per exercir accions de resistència. Ens hem de preparar bé. Hem de dir als nostres parlamentaris, regidors i Govern de la Generalitat que no facin ni un pas enrere en el camí de la celebració del referèndum sobre la independència i la construcció de la República Catalana. Que continuin endavant malgrat les amenaces d'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola¹⁰. Que l'apliquin si són capaços (ho són), que els demostrarem que totes les mobilitzacions i accions dutes a terme fins ara pel sobiranisme no seran res davant la resistència que oferirem.

Per desconnectar políticament de l'estat espanyol, primer cal desconnectar-hi mentalment, és a dir, hem de deixar de tenir una mentalitat «ocupada» i ser dignes del que vindrà: la República Catalana. Cal que comencem a pensar en l'articulació d'espais transversals (nacionals i territorials) de solidaritat activa enfront de la repressió i de defensa de la democràcia -el referèndum i les accions legítimes de les nostres institucions i càrrecs electes- i de la República Catalana, ja siguin espais ciutadans, institucionals (com ara la creació d'assemblees de càrrecs electes) o compartits.

En conclusió, preparem-nos a nivell mental, logístic i organitzatiu per a aquesta onada repressiva de l'estat, que es pot endurir en la mesura que ens mantinguem fidels als anhels de llibertat i de justícia social, que hem de defensar per necessitat i per dignitat. Perquè no oblidem l'objectiu: construir la República Catalana dels drets socials, radicalment democràtica, lliure i igualitària. L'Estat, a través del Tribunal Constitucional i la Justícia espanyola, criminalitza el procés independentista però també prohibeix i anul·la mocions, resolucions, decrets llei i lleis aprovades pel Parlament de Catalunya: Decret Llei contra la pobresa energètica¹¹, Llei catalana per l'aplicació d'un impost sobre els habitatges buits (suspensió aixecada)¹², Decret Llei d'impostos als dipòsits bancaris¹³, Llei catalana d'igualtat entre homes i dones¹⁴, la llei que prohibeix les corridas de toros¹⁵... Perquè en definitiva, el conflicte nacional és un conflicte social, i fundar la República Catalana tracta de recuperar i eixamplar la democràcia i els drets socials (cosa impossible, com demostren el fets, a l'Estat espanyol). D'altra banda, només tirant pel dret aconseguirem eixamplar la base social favorable a la independència, perquè quan arribi el dia de decidir si República o Monarquia, tinc clar en quin bàndol estaran la majoria dels «comuns», com estan ara al costat dels càrrecs electes represaliats.

Donem el màxim suport (de tot tipus) a totes les persones perseguides judicialment: Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega, Francesc Homs, Montse Venturós, Joan Coma, Carme Forcadell, Oriol Lladó, José Tellez, Agnès Rotger, Laia Sabater, Fàtima Taleb, Francesc Duran. I totes les que poden ser les següents: ànims parlamentaris independentistes, ànims alcaldes i regidors denunciats per la delegació del Govern espanyol.

L'Estat pretenia superar el conflicte territorial amb Catalunya (perpetuar l'opressió nacional) primer negant-lo i no fent cas de les reclamacions catalanes. Ara és clar l'intent de l'Estat de frenar el procés independentista per mitjà de jutges i tribunals. Fem que es quedi només en això, en un intent.

David Hernàndez, membre del col·lectiu Drassanes per la República Catalana