Tradicionalment, la diferència entre l’independentisme i la resta del nacionalisme -si la paraula us incomoda, poseu-hi catalanisme-  no ha estat només en la definició d’objectius, ni encara menys en la perspectiva ideològica (hi ha hagut de tot a tot arreu), sinó en la  valoració de la legitimitat democràtica de l’Estat espanyol (el francès és un altre article).  Mentre l’autonomisme i les diverses formes de federalisme més o menys retòric han tendit a veure el got mig ple i al Regne d’Espanya com a una institució democràtica o democratitzable, l’independentisme sempre ha entès que la inclusió de la nació catalana en aquest estat és fruit d’una violència antiga mai superada i que, per tant, fins que no s’exerceixi el dret d’autodeterminació sense restriccions, aquesta relació serà de naturalesa coercitiva i mancada de tota legitimitat.  Per això mentre la Lliga mirava de tenir diputats a Cortes, Estat Català optava per la confrontació armada al Garraf, a Prats de Motlló o  el 6 d’octubre, quan el PSUC apostava per la “reconciliación  nacional”, el FNC organitzava un petit exèrcit clandestí  i quan el PSUC, el PSC i CDC  pactaven amb el franquisme una Constitució pel Regne d’Espanya, IPC i el PSAN impulsaven la propaganda armada com a resposta. L’excepció, els intents de l’ERC d’Àngel Colom i després d’en Carod Rovira i en Puigcercós de quadrar el cercle i proposar una via legal i constitucional cap a la independència que fracassà  a causa, entre d’altres, de les contradiccions internes de tal plantejament.

Es podrà dir que les diferents iniciatives independentistes de confrontació, tant l’insurreccionalisme d’inspiració caribenya i irlandesa, com la resistència de matriu antifeixista o la propaganda armada a imitació del què s’estava fent aleshores a altres punts d’Europa, no van arribar mai a consolidar-se. I es podrà dir, també, que a vegades l’independentisme ha tendit a simplificar excessivament i a veure el got encara més buit del què realment era, el cert, però, és que si una idea s’ha estès en la societat catalana, tant entre els partidaris de la independència com entre bona part dels que hi són contraris, és que sense saltar-nos poc o molt el marc legal espanyol la república catalana no serà mai una realitat. S’entén, per tant, les dificultats sobretot del món Convergent per entomar una estratègia de ruptura que, si bé saben que és la única que els pot apropar a l’objectiu declarat, comporta també contradir allò que han estat defensant els darrers 30 anys.

 Sigui com sigui, i conscients que la via estrictament legal i institucional a la independència està barrada per l’estat, és cada cop més evident per a més gent que caldrà un o uns moments de trencament i desobediència i que això comportarà una certa tensió política tant a les institucions com al carrer. I és també evident que per a superar amb èxit aquests moments caldrà utilitzar la força. No la de les armes, ara no, sinó la de la gent mobilitzada i disposada a defensar allò que democràticament s’ha decidit. I perquè aquesta mobilització sigui efectiva, perquè la desobediència civil tingui conseqüències polítiques, és indispensable que sigui massiva, que siguin molts, moltíssims, i no uns pocs els que la practiquin. Per això no n’hi ha prou ni de bon  tros amb una sola família política, caldrà que hi siguin totes i ben articulades entorn a un organisme popular i suprapartidari. Aquest organisme és l’Assemblea Nacional Catalana i per això és absolutament imprescindible.