Inici anys noranta, presó de Lleida part nova. Cada x dies es podia portar la roba a la bugaderia, per torns es posava en un petate i després d'uns dies te la tornaven més o menys neta. Tota la logística de lliurament i recollida es feia en una petita habitació vora el bunker del mòdul.

Estàvem en un context enrarit per les picabaralles periòdiques entre funcionariat de presons i Direcció General, un clàssic. L'experiència ens deia que en aquestes circumstàncies els presos ens convertíem en arma llancívola.

Si els torns de bugaderia es fan correctament tot va funcionant. Sí es van recollint els petates però no es tornen al final no tens res per posar-te i això genera tensió, si a més fas recollir tots els petates en el mateix moment és el caos. Quan des del bunker es diu per megafonia que es pot passar a recollir la roba tothom s'hi aboca i ens trobem amb una habitació saturada de petates plena fins el sostre i des de la porta, no es podia entrar, i dues centes persones abraonant-se, no és l'Escolania de Montserrat. Mentrestant el funcionariat estava protegit al bunker observant des dels vidres blindats. No cal ser Sandro Rey per imaginar-se el desenllaç.

Davant d'això pots fer dues coses, anar cap al desastre, mentre s'ho miren. O posar una mica d'ordre. Es va optar per fer sortir la gent al pati mentre un petit equip treia els petates i es cantava de qui era cadascun, al final tot va funcionar correctament, mentre des del bunker s'esborraven els somriures.

Més enllà de l'anècdota hi ha una important reflexió a fer i crec que pertinent. Hi ha col·lectius amb un fort sentit corporatiu, amb uniforme o sense, que tenen a les seves mans palanques importants i que per acció o per inacció les repercussions són molt potents. Davant d'aquesta realitat, per mi inqüestionable, primer cal detectar qui son i després valorar el que fan i perquè i com hi responem amb prevenció, els automatismes juguen al seu favor. El darrer que descobreix la titella son els fils.

Carles Sastre