A començaments del segle XXI l'esquerra independentista dels Països Catalans feia un gir estratègic i apostava per aglutinar esforços en la conformació d'una alternativa municipalista. L'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista ( AMEI) era l'espai que aplegava una nova fornada de militants provinents de la llavors dispersa i marginal Esquerra Independentista i la nova militància de caire més municipalista integrada en el ric i variat teixit local català.
La CUP era el projecte de futur que havia de rellançar definitivament el Moviment Català d'Alliberament Nacional, un moviment plural i a voltes complex que va tenir la lucidesa de rebutjar el pacte Constitucional de 1978 i de seguir lluitant per la independència i el socialisme.
Durant la primera dècada del segle XXI el projecte d'Unitat Popular de base municipalista es va anar estenent pel territori de forma pausada però constant. Noves assemblees neixien amb força i es consolidaven fins a convertir-se en una alternativa capaç de sacsejar l'estàtic mapa polític del principat. Malgrat les dificultats per estendre's arreu dels PPCC, es van anar formant petits nuclis i projectes locals a les Illes, el País Valencià i la Catalunya Nord.
L'empeltament amb el moviment ecologista ( principalment a les comarques nord orientals, de ponent i del sud del principat) i amb les diverses plataformes ( contra les retallades, en defensa del territori, la PAH, les marees, moviment feminista....) van anar impulsant el projecte i arrelant-lo en territoris on mai havia arribat l'esquerra independentista. L'esclat de la crisi capitalista i l'emergència del procés d'independència a partir de l'any 2010 catapulten la CUP i aquesta fa el salt al Parlament de Catalunya, on la projecció pública dels 3 càrrecs electes que suma ( especialment del carismàtic David Fernandez) converteixen a la CUP en un actor polític de primer ordre que per primera vegada traspassa fronteres i esdevé un referent fins i tot a nivell internacional.
Amb l'actual perspectiva històrica podem afirmar sense embuts que la decisió que es va prendre en aquells moments fou molt encertada perquè es va demostrar que la construcció d'un moviment arrelat i nombrós passa indefectíblement pel compromís polític i la capacitat de bastir una alternativa seriosa i amb capacitat de sumar complicitats i sobretot aplegar diverses generacions. S'ha parlat de les diverses ànimes integren el projecte de la Unitat Popular. I sens dubte el municipalisme és un dels principals actius de la CUP, de fet és un dels principis fundacionals. I aquesta múltiple identitat política s'ha saldat amb no pocs conflictes interns al si de la CUP, on conviuen una pluralitat complexa i a voltes turbulenta de sensibilitats i identitats polítiques.
El municipalisme és la base del projecte i en la meva opinió s'ha sacralitzat en excés aquest principi perquè és evident que té uns límits molt clars. I convé ser-ne conscients per tal de no perdre el nord. Quan Raimundo Viejo es permet el luxe d'alliçonar a la CUP i d'alabar al que ell considera «la part municipalista» i menysprear a «la resta», crec que fa trampa, i ho fa amb una clara intencionalitat.
El municipalisme que defensem des de la CUP està molt ben definit en els nostres estatuts i en el nostre ideari. Hi ha una base important de municipalisme llibertari i és evident que la proposta de Murray Bookchin està molt integrada a la CUP. Considerem el municipi com una peça bàsica per a estructurar la col·lectivitat i és el nivell de representació institucional més proper a la ciutadania, l'espai on la ciutadania, el territori i la institucionalitat interactuen de forma més directa. En d'altres paraules, la democràcia directe hereva del moviment llibertari té en el municipi les potencialitats per a expressar-se i realitzar-se. Tanmateix, és evident que tot aquest esquema té uns límits clars i concisos, i quan abans els perimetrem i ho assumim, més bé podrem fer la nostra feina, que no és cap altra que assolir l'emancipació nacional, social, de gènere, ecològica i personal.
Durant molt de temps des de l'esquerra independentista hem estat afirmant que no volem estar a les institucions i que el més important i urgent és organitzar una resposta al carrer que planti cara al capitalisme i a l'estat espanyol. Haviem posat el límit en el municipalisme i dèiem que a partir d'aquí aniriem estenent la nostra revolta, reconnectant-nos amb els barris i les lluites populars. Vam acceptar fer el salt al Parlament com una cosa excepcional i donada la conjuntura històrica, tot i que vistos els resultats és evident que la dialèctica històrica ens ha obligat a fer girs sobtats.
Però resulta que el municipi és un peça més de l'engranatge institucional, un esgraó més de l'estat. I un esgraó certament poderós perquè hi ha municipis que controlen quantitats importants de pressupost i mobilitzen recursos gens menyspreables.
I el municipi està infiltrat dels aparells de l'estat. El cos tècnic d'intervenció i secretaria actuen com el braç polític i econòmic de l'estat i tenen poder per limitar, controlar, supervisar i condicionar l'actuació de qualsevol govern municipal i dels grups que integren el consistori, inclosa l'oposició en bloc. El cos legislatiu de l'estat atorga als municipis una serie de competències i disposicions però aquestes estan molt limitades per lleis de rangs superiors.
A més el finançament del municipi que permet tirar endavant projectes per a potenciar la cohesió social i el repartiment de la riqueesa generada a través dels serveis, està completament condicionat per l'estat i el marge de maniobre és molt estret. Per si això fora poc l'estat i la Troika han dissenyat nous instruments de control com ara la ARSAL o la Llei d'Estabilitat Pressupostària, que laminen encara més la migrada autonomia municipal del teixit local del nostre país.
Per si tot això no fos prou, l'experiència ( que és ciència contrastable) ens diu que un dels riscos del municipalisme és exercir un cert clientelisme polític que ens agradi o no és implícit a la política en general i al municipalisme en particular. Certament, l'escassa tradició democràtica a Catalunya i la pèssima qualitat democràtica sorgida del pacte constitucional borbònic de 1978, han configurat una democràcia basada en partits polítics, sindicats integrats al sistema, empresaris i lobys i associacions de veïns clientelars. Un conglomerat molt donat a la política NIMBY ( Not in my Back Yard) on prima un cert individualisme quasi nihilista i on cada associació o veí intenta que el màxim tros de Pressupost Municipal s'inverteixi al seu barri o davant de casa seva o en allò que li interessa més.
La pressió constant d'entitats i determinats col·lectius o al famós « Que hay de lo mio?»fa que les contradiccions de la política municipal irrompin amb força al projecte municipalista de la CUP. Les paraules de Murray Bookchin referents al problema que se li planteja al muncipalisme llibertari sobre com aconseguir un municipi llibertari dins del marc del sistema capitalista ressonen amb força i fan aflorar els límits del municipalisme.
El NIMBY i la nul·la autonomia municipal fa que en els municipis ( també a BCN i altres enormes ciutats de l'AMB,per descomptat), les assemblees de la CUP es preguntin si realment poden anar més enllà del que han anat ICV-EuiA i agrupacions locals d'esquerres. No em refereixo a l'esfera de la lluita al carrer, que per descomptant; em refereixo a la gestió municipal dels ajuntaments, on els instruments a disposició per a solucionar problemes estructurals son molt escassos.
Aspectes tant complexos com la mobiitat, la gestió de l'aigua, de l'energia els residus, l'educació, la cultura, la hisenda, els impostos, els tributs, la neteja, les polítiques de juventud, d'ocupació, de lleure...requereixen de debats profunds i de decisions que no son d'avui per demà. I la immediatesa i superficialitat del nostre món contemporani, dominat per valors tous i líquids, insubstancials, no valoren precisament el debat, la reflexió i la presa de decisions col·lectives. Els conflictes esclaten i requereixen solucions immediates que no sempre es poden atendre. A més a més, la lluita de classes i la dialèctica històrica s'expressen en uns termes allunyats de la política de gestió d'un municipi i no sempre atreuen l'atenció del jovent o la militància més implicada que ha mostrat adhesió al nostre projecte polític d'alliberament. ( un ínfim % de població) En defintiva, una gestió del dia a dia que sovint està mancada d''èpica i que molt més sovint del que ens imaginàvem, està reclosa en sessions plenàries llargues, avorrides i quasi soporíferes.
La CUP ha fet cabdals aportacions de contingut polític ( limitació de mandats, limitació de sous i retribucions, implicació en les lluites populars, desobediència institucional...). Una profunda i necessària regeneració política que cap dels partits sorgits del pacte del 78 ( ICV inclosa) havia fet durant tots aquests anys. La nostra ha estat una alternativa necessària i exemplar però és evident que la gestió del dia a dia és molt dura i segurament l'hem menystingut. No ens ha de fer cap por enfrontar-nos-hi perquè és una obligació moral i ciutadana, i sobretot no hem de patir en absolut pel possible càstig electoral de la nostra gestió. La gestió ha de ser honesta, eficient i sobretot guiada per una programa polític profund i clar. El pitjor que ens podria passar és ser absorbits per les dinàmiques internes de la institució i la pressió dels agents externs ( lobbies de tot tipus i sectors ciutadans sense vocació de col·lectivitat)
Tanmateix, l'experiència exitosa d'aquests quasi 15 anys de municipalisme i Unitat Popular ens indiquen que el municipi és una escola permament, un idoni camp de proves per a plantar cara al sistema capitalista i bastir alternatives i expriencies sorgides des de la base. Podem explorar noves formules participatives, plantar cara als lobbies, deconstruir els nostres municipis i reconstruir-los ecològicament, empoderar el poble, la ciutadania, fer-la partícep dels canvis i aprendre conjuntament que la gestió dels nostres pobles, viles i ciutats son una responsabilitat compartida per tothom. Tothom d'una manera o d'una altre hauria de participar directament de la gestió del seu municipi i ajuntament, del seu barri i teixit associatiu, amb vocació de servei i sentit global i col·lectiu.
Segurament hem caigut en l'error de sacralitzar el municipalisme, però l'experiència ens ha ensenyat a aprendre dels nostres errors i a seguir construint un moviment que es regenera constantment i que és capaç de reformular-se per ser més fort i arrelat. L'esquerra independentista del segle XXI ha de ser capaç de créixer en un nou municipalisme més actiu i conscient, que empoderi la ciutadania i la corresponsabilitzi de l'esdevenidor dels seus pobles i viles, un municipalisme que integri l'ecologisme, el feminisme i l'internacionalisme. Un municipalisme que sigui la base de la Nova República que ha de convertir Catalunya en un nou país més solidari, just i internacionalista.