Aquesta és la qüestió. Després de les confrontacions dels darrers mesos en què ha semblat que alguns sectors s’oposaven a la independència en una mena d’embogiment esquerranista, ara sembla que es vulgui entrar en una etapa en què  s’hagi d’esborrar aquesta deriva que ha portat d’esquerra independentista a la vora del precipici per l’obstinació d’alguns per a anar a unes eleccions al mes de març que invalidarien la majoria parlamentària independentista del 27 de setembre. Després d’un acord d’investidura sense gaire solta ni volta, tothom s’afirma ara, amb una insistència sospitosa, com a més independentista que ningú, proclamant als quatre vents la seva adhesió fervent al procés de ruptura i desconnexió orientat cap a la independència.

Què hi ha de cert en tot això? – és lícit de preguntar-se -, quan sabem que els sentiments de fredor independentista estan arrelats i vénen de lluny des d’una mateixa banda. Ja es van expressar en el moment de les Consultes sobre la Independència i, d’aleshores ençà, el recel envers les mobilitzacions de masses organitzades per la PDD i per l’ANC han trobat el seu públic, el mateix que s’ha entusiasmat amb els avanços electorals de l’esquerra espanyola (com Podemos i entorn) a les eleccions del 20 de desembre passat.

És per això que seria bo que, des de l’independentisme, exigim que les proclames de fe independentista siguin acompanyades per fets. D’aquesta manera, més que fer cas del que es proclama caldrà tenir en compte quina política es fa realment.

Fer política independentista en aquests moments vol dir assumir un conjunt d’elements mínims que defineixen les línies bàsiques del rumb cap a la República Catalana Independent.

Podem resumir aquests elements en tres grans línies d’acció:

1. La ruptura amb l’Estat espanyol.
2. Assumir l’abast social i polític del bloc independentista.
3. La construcció de l’Estat català. 

1) Un aspecte bàsic de la línia d’acció independentista és la ruptura amb l’Estat espanyol, un procés que té diverses expressions: d’una banda, la famosa construcció d’estructures d’estat, la més significativa de les quals és la Hisenda pròpia. D’altra banda, la ruptura es traduirà per diferents confrontacions successives amb el poder de l’estat, aspecte que s’ha descrit com a desobediència o insubmissió. Pensar que aquesta ruptura es pot portar a terme sense transgredir la legalitat espanyola és una barrabassada pròpia dels qui es diuen independentistes però es mantenen dins la ideologia autonomista.

Només el desplegament de la mobilització i l’organització independents del marc estatal i autonomista (com per mitjà d’una Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans) permetrà portar a terme la ruptura necessària.

D’altra banda caldrà preparar la capacitat de respondre des de la mobilització i des de les institucions als embats que l’estat i l’oligarquia perpetraran contra el nostre projecte polític; és a dir, preparar el poble català per a la lluita democràtica en defensa de la República, repel·lint les agressions exteriors i fiscalitzant l’actuació dels representants institucionals.

2) La independència s’assolirà si partim del conjunt de sectors socials que hi estan interessats, des de les classes populars i la petita burgesia, fins a sectors de la mitjana burgesia. Assumir aquesta composició social bàsica és una prova d’estar en una orientació independentista o no. L’altre aspecte comú de l’independentisme, en aquesta qüestió, és la necessitat d’estendre la influència social per mitjà d’una actuació adequada: reforçant les organitzacions populars, la mobilització i el protagonisme dels qui dia a dia lluiten i treballen en defensa del territori, l’educació, la sanitat, la igualtat de gènere, el dret a l’habitatge, la llengua i la cultura… I, més concretament, treballant de bracet administracions i col·lectius socials, per l’activació de plans de xoc contra la pobresa i la precarietat, fent de la garantia dels drets socials inalienables una de les prioritats de tota acció de govern. I desplegant un procés constituent participatiu i de base. És a dir, amb la implicació i participació del màxim de persones i col·lectius lligats als moviments populars, les lluites socials i la societat civil per definir els principis rectors de la nova República. 

3) No hi pot haver independència sense construcció de l’Estat, des de les primeres mesures ja esmentades com la Hisenda pròpia fins a d’altres estructures també necessàries  com la banca pública, un cos jurídic i administratiu, i una política de relacions internacionals que garanteixi els màxims suports possibles al reconeixement de la República Catalana.

Les bases de la nova República s’hauran de determinar, com ja ho hem apuntat més amunt, a través d’un debat constituent participatiu per tal de garantint-ne el seu caràcter de justícia social i radicalitat democràtica.

La defensa del nou Estat català és important i no pot ser desestimada per concepcions poc polítiques de la societat. Des del punt de vista de l’indepedentisme l’Estat català independent pot ser, doncs, un instrument útil per a la defensa dels interessos de les classes populars també com a instrument per a frenar les intrusions del capitalisme europeu i internacional.

Cal tenir clar que la conquesta de la independència és una qüestió de poder i aquest poder s’expressa per la construcció de l’Estat independent. Ser independentista inclou, doncs, de manera indefugible la defensa de l’Estat com a instrument de poder apropiat pel poble català.

A part d’aquestes característiques que poden definir una acció com a independentista o no, l’independentisme d’esquerra té una altra necessitat pròpia imperiosa que és la de construir una Unitat Popular capaç d’aglutinar els sectors més mobilitzats de les classes populars. I això s’haurà de fer sense sectarismes ni ideologismes que poden limitar la seva capacitat d’incidència i d’arrelament social. Això és necessari perquè sense una Unitat Popular arrelada arreu del territori, la força del moviment independentista es pot veure molt limitada i la capacitat de confrontació amb el poder de l’Estat molt disminuïda.

Actualment els sectors que estan d’acord amb aquestes línies d’acció política són àmpliament majoritàries al si de l’independentisme d’esquerra. Això no vol pas dir que no hi hagi dubtes ni vacil·lacions. Uns dubtes i unes vacil·lacions que no s’haurien de confondre, però, amb les posicions obstruccionistes o liquidacionistes que treballen objectivament contra l’independentisme desenvolupant teories de dissolució de l’alternativa independentista en una vaguetat política de múltiples sobiranies, o posant traves al procés per mitjà de propostes de referèndums abans del procés constituent etc, accions diverses que apareixen com a desviacions o obstruccions al procés de desconnexió i confrontació institucional entre Catalunya i Espanya que és avui el centre de l’acció independentista.

La clarificació del que vol dir fer política independentista (o no) és, doncs, fonamental en aquests moments.

Carles Castellanos