Des dels mitjans de comunicació hegemònics i les institucions s'acostuma a tractar la pobresa com si fos l'origen d'un problema i no una conseqüència. O en els casos en què es tracta com una conseqüència, s'assenyala superficialment «la crisi» com la seva causa, obviant deliberadament que «la crisi» no és res més que un reajustament econòmic.

S'impulsen campanyes solidàries al carrer des de les entitats cíviques; consells i taules de la pobresa a les administracions públiques; programes solidaris a les televisions, etc. Algunes iniciatives es llencen des de la bona fe, d'altres amb una clara voluntat de mantenir l'ordre, que és la funció que sempre ha caracteritzat la tasca caritativa. Sigui amb bones o no tan bones intencions, voler afrontar la pobresa sense qüestionar-ne l'origen és ingenu o hipòcrita.

Quan des de la CUP exigim un pla de xoc al Parlament, ho fem conscients que es tracta d'impulsar mesures urgents i imprescindibles en un moment d'emergència social que clama per ser afrontat, que també són recollides en altres projectes polítics (o electorals). Ara bé, la nostra idea pròpia enllaça amb un procés constituent que posi les bases d'un marc polític, econòmic i social que impedeixi que mai més s'hagi d'impulsar cap pla de xoc contra la pobresa.

Cal deixar d'encarar la pobresa com una fotografia que ens mostra imatges desagradables, per passar a documentar la seva biografia. La teoria de la generació espontània també s’hauria de desterrar quan abordem la misèria humana. Mostrar l'atur, els desnonaments, la pobresa energètica, les necessitats alimentàries, etc. com a «fets» inevitables però que cal pal·liar, o maquillar, està molt en la línia dels qui defensen que sempre hi hagut rics i pobres, «per gràcia del senyor» o dels mercats, que han esdevingut les noves deïtats.

Parlem clar. Ha estat la imposició de tota una sèrie de polítiques el que ha generat que l'Estat Espanyol sigui el segon estat de la UE amb major pobresa infantil, o el que abocat a la pobresa a un terç de la seva població. Les reformes laborals, les privatitzacions sanitàries, l'especulació i la bombolla immobiliària, el rescat bancari amb diners públics, la imposició de la deutocràcia,... han estat decisions preses per governants de diferents colors, que han satisfet servilment els desitjos de les elits econòmiques abocant les classes populars a un patiment totalment evitable. En definitiva, l'actual situació de pobresa i emergència social és la conseqüència directa de la despossessió dels qui menys tenim per a permetre la contínua acumulació dels qui més tenen.

És evident que cal impulsar plans de xoc contra la pobresa, iniciatives solidàries, taules multisectorials, etc. però acompanyant tot plegat de l'abandonament de la política criminal que ha abocat a centenars de milers de persones a la misèria. Eradicar la pobresa implica eradicar la corrupció i la impunitat que l'embolcalla, per tal que no es malbarati ni un cèntim de tots i totes. Però eradicar la pobresa implica, sobretot, abandonar les polítiques neoliberals i aplicar polítiques socials, que no són polítiques caritatives ni de subsidis com alguns i algunes creuen.

Apostar per polítiques socials vol dir, precisament, deixar de gestionar la misèria per passar a repartir la riquesa. Vol dir deixar d'afavorir les rendes altes per passar a aplicar impostos progressius que permetin que qui menys té pugui pagar menys, perquè qui més té paga més. Aplicar polítiques socials per fer front a la pobresa implicaria generar ocupació en sectors que són necessaris i beneficiosos per al conjunt de la població, i no només per a les elits: serveis públics, medi ambient, igualtat de gènere, agricultura ecològica,... Fer polítiques socials és orientar l'urbanisme a millorar la quotidianitat de les classes populars, rehabilitant edificis i millorant els espais públics, per exemple.

És a dir, si es vol fer front a la pobresa és necessari fer un gir de 180º, repartir la riquesa i els treballs, i impulsar l’economia real enlloc de l’especulativa: creant llocs de treball en sectors necessaris per a la ciutat i generant ocupació de qualitat i no precària. No hi ha terme mig ni terceres vies, s’apliquen polítiques per a defensar els interessos dels que s’enriqueixen explotant, oprimint i desposseint, o bé s’apliquen polítiques per a defensar la majoria de la societat, que som les classes populars. Fa uns anys Warren Buffett es vanagloriava que els rics estaven guanyant la guerra de classes per golejada, va oblidar fer especial esment del paper imprescindible del FMI, la Troika i els governants estatals i regionals, que apliquen les polítiques de forma gairebé teledirigida.

A nivell local, a Tarragona podem treballar per a fer front a la pobresa donant resposta a les necessitats socials, cosa que es pot fer de moltes maneres, però francament, per començar, té poca credibilitat crear una taula de la pobresa i alhora destinar desenes de milions d'euros públics en un macroesdeveniment esportiu, efímer, amb finançament incert i amb dubtoses repercussions positives en l’economia local.