Que quedi entre nosaltres
04/11/2015 Carles Sastre
Carles Sastre, Secretari General de la Intersindical-CSC Carles Sastre, Secretari General de la Intersindical-CSC

Per Carles Sastre, Secretari General de la Intersindical-CSC

“Un bon general mai ha de dir: Passi el que passi faré tal cosa, aniré allà, assetjaré tal ciutat... Només les circumstàncies ho determinen... Els principis son bons en ells mateixos, però l'aplicació que se'n fa els converteix sovint en dolents” Sun Tse finals de l'època Primavera Estiu 544-496 a.C.

El secret més ben guardat

És evident que gestionar les incerteses és complex i que introduir les probabilitats en la presa de decisions pot causar inseguretats i més quan no es té un control afinat de les variables. És molt més agraït tenir un plantejament seqüencial, a,b,c... conèixer d'una manera programada què cal fer en cada pas, en cada etapa, en definitiva això seria un full de ruta. Un plantejament així és possible en el marc d'un acord entre les parts, on es programen una sèrie de passes, una mena de viatge organitzat, ruta establerta, guies, allotjament previst... Però aquesta no és l'actual situació. Quin és el full de ruta d'un partit de futbol? Quin entrenador pot fer aquest enfoc? Hi ha unes regles (cas del futbol) un terreny, un àrbitre (important) uns jugadors treballant en equip, un esquema de joc, unes tàctiques assajades, la pilota i un equip a la contra que ho intentarà fer millor. El secret més ben guardat és que, en una fase com l'actual preciso, no hi ha “full de ruta” i hom, és a dir jo si més no, té la impressió que estem passejant la pilota dintre de l'àrea contraria sense gosar xutar a porta esperant que arribi el Pepe de torn ens faci penal i puguem xutar a porta.

Tenim un desplegament estratègic molt feble, crec que resultat de no acabar de creure'ns que la independència era un objectiu assolible. Des d'aquest punt de vista ens caldria un “general” o “príncep” posats a estirar fins i tot un Pancho Villa, no necessàriament individual, capaç de prendre decisions de manera àgil i de dur-les a terme. Unes idees clares i instruments organitzatius fiables capaços d'anar més enllà de performances massives que també tenen data de caducitat, tot això no s'improvisa i ja hem fet tard. Sort que aquesta feblesa és comparable a la miopia política de l'Estat Espanyol. Al final guanya el menys sapastre.

De totes maneres els que expliquin la història ja ho arreglaran a fi i efecte que qui guanyi quedi la mar de bé i el resultat sigui fruit d'un pla perfectament executat, faltaria més!

És més important llegir que escriure

El fet que el procés cap a la independència s' hagi accelerat en pocs anys és fruit de la coincidència de diverses crisis que s'han sobreposat i han acumulat els efectes 1. Crisi econòmica versus crisi social, crisi del model polític i institucional de la transició, crisi de l'encaix Catalunya-Espanya, en resum aquest sumatori en un moment determinat pot portar al fracàs històric del projecte polític de l'oligarquia espanyola. Òbviament estem en una realitat canviant on tots els actors estan en constant moviment. I s'intentarà per tots els mitjans que aquest efecte acumulat es desinfli, trauran aigua de la barca per guanyar flotabilitat. Una certa represa econòmica, ni que sigui a nivell macro pot ajudar, i “noves” forces polítiques que reivindiquin la reforma de l'Estat i la modernor també. Conscients de la situació faran tots els possibles per reorganitzar-se i redreçar-la. En aquest punt cal saber llegir els moments i aprofitar-los, és el carter qui truca dos cops.

Hores d'ara l'Estat és conscient del pa que s'hi juga; el tigre s'ha despertat tard de la plàcida migdiada, i utilitzarà tots els ressorts que tingui a disposició i siguin utilitzables a l'Europa del segle XXI. De la mateixa manera els grups oligàrquics estan usant els mitjans de comunicació, entre altres recursos, per promocionar nous líders polítics que puguin encapçalar o condicionar una reforma de l'Estat, canviar-ho tot per no canviar res, vista la ineptitud i les fortes inèrcies de pepes i pesoes.

Penso que aquesta lectura també cal fer-la. El racional seria fer coincidir la ruptura amb el punt alt de la corba de l'independentisme i el punt baix de la corba de l'Estat, l'experiència ens diu que se'ns pot passar l'arròs per excés de postureig, als catalans ens perd l'estètica (frase de múltiples pares putatius).

En cada etapa cal distingir allò fonamental d'allò secundari i vigilar que cap arbre ens tapi el bosc; sabent que als catalans ens passa com als advocats, en reuneixes quatre i tens cinc opinions.

El poder de fer l'agenda

D'entrada pot semblar que reaccionar per automatismes és bo, dona seguretat i fa trempar, partida ràpida no cal pensar-s'hi gaire, ara tu ara jo. Ara bé, l'automatisme és per definició previsible i si una part disposa d'informació suficient i de suficient qualitat i a més té recursos i complicitats per administrar-la, acaba marcant l'agenda de l'altra part. Al final és qüestió de prémer els botons precisos en els moments adequats, i la confrontació política tendeix a un espectacle de titelles, dit amb tot el respecte pels titellaires. Si a això afegim la immediatesa dels mitjans de comunicació moderns i sobretot de les xarxes socials, on tot passa en temps real, o ho sembla, i els discursos acaben sent un encadenament de frases enginyoses molts cops sense lògica sintàctica política, l'espectacle està servit. Arribats a aquest punt cal perspectiva de pati de butaques. I el tempo del telèfon fix... fins que toqui accelerar a fons.

Les metamorfosis requereixen també el seu temps

Tot context polític sempre es desenvolupa en diversos plans, i cada pla té la seva lògica interna i requereix dels seus tempos, hi ha moments de calma i moments on tot s'accelera; no hi crec gaire en els petits canvis. En els moments d'acceleració els tempos i sobretot les diferències de tempos són importants. El tempo que interessa a un pot no interessar a l'altre o fins i tot l'acceleració de tot plegat et trenca el ritme i et fa fora de la cursa. I estem en moments d'acceleració.

He fet referència a la crisi política i institucional, a l'esgotament del model fill de la transició, i a com aquesta crisi repercuteix en el procés cap a la independència. Això afecta de manera important al sistema de partits i als partits mateixos. Passo per alt el mon sindical immers en el putaramonetisme, mentre doni rèdits... “pa qué”.

Hi ha partits que només tenen sentit en clau de transició, els del peix al cove, partits que en cas d'independència hauran de replantejar-se qui són, els unionistes... la casuística és diversa... El que està clar és un moviment de fons del terreny polític, un terratrèmol, que obliga a bastir edificis de bell nou o endegar grans reformes. Hi ha qui ha iniciat la metamorfosi i qui espera veure-les venir. En qualsevol cas els tempos son sovint discordants la qual cosa afegeix tensió interna i externa de manera extraordinària tensió difícil de gestionar sobretot en fase crisàlide (tinc lo dia poètic, ho deixo com a suggeriment).

Sobre això planeja un altre tema, el de la corrupció política i el finançament dels partits. Qüestió molt important per l'impacte social i polític i per què contamina d'una o altra manera la credibilitat de les propostes que es puguin fer. Val a dir també que ha estat consubstancial amb el model sorgit de la transició, franquisme-democràcia sense solució de continuïtat, on en lloc de fer net s'ha deixat sedimentar l'oligarquia tradicional espanyola més els arribistes del franquisme, més els gestors polítics de la transició amb les seves xarxes clientelars. La corrupció està al ADN de la transició, continuador del “usted no sabe con quien está hablando, y qué hay de lo mio”. I amb això no exculpo a ningú, ni dic allò del “tots són iguals”, en faig una lectura política situant-ho en el context (Es podria obrir un capítol sobre l'ús i abús dels fons comunitaris, per posar un exemple). Estem en un moment on les cues de palla corren el risc de cremar-se i els incendis tendeixen a propagar-se. Hi ha molt bomber piròman voltant de nit.

La política, catalana almenys, s'assembla més a “Sis personatges a la recerca d'autor” que al teatre clàssic.