El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP per les seves sigles en anglès) entre EUA i la UE és un tractat de lliure comerç que s’està negociant amb l’objectiu de constituir la major zona de lliure comerç del món. 

La pregunta més important que s’estan fent en aquests moments els negociadors d’ambdues parts .és com protegir els interessos dels inversors sense dinamitar el dret dels estats a legislar per l’interès públic. Els EUA argumenten que un arbitratge privat seria molt més àgil i econòmic  per  les empreses (PIMES en el cas català i espanyol), mentre que la UE intenta plantejar una espècie de tribunal internacional d’inversors amb totes les garanties judicials possibles.

Les negociacions del TTIP, ens recorden aquelles que van tenir lloc en l’hotel Mount Washington de Bretton Woods (New Hampshire) ara fa 71 anys i que van sentar les bases del nou ordre comercial i financer internacional després de finalitzada la Segona Guerra Mundial. En aquella ocasió, es van crear el Banc Mundial i el FMI, el dòlar es va convertir en la moneda de referència mundial i els EUA van passar a ser la primera potència mundial de forma indiscutible. El nou ordre mundial imposat al 1944, va beneficiar fonamentalment als EUA, de fet va ser orquestrat pels dirigents nordamericans per tal d’evitar la previsible crisi originada pel retorn del soldats a casa i la fi de l’expansió de la indústria bèl·lica, cal recordar que el món encara no havia acabat de superar la major recessió de la història, el Crac de 1929. 

Igual que en aquell llunyà 1944, avui el món encara no ha sortit de la crisi financera provocada per Lehman Brothers al 2007 i l’objectiu gens velat del TTIP és desregular i eliminar qualsevol legislació que entorpeixi la maximització dels beneficis per part dels empresaris d’ambos costats de l’Atlàntic.

I això serà bo o dolent per la ciutadania? Bé, si entenem per desregulació l’eliminació de drets socials, laborals, normatives mediambientals, etc … així com la privatització dels serveis públics: la salut, l’educació, l’aigua, els transports, la gestió de residus, etc …), sembla ser que massa bo no pot ser.

Habitualment quan parlem del TTIP se’ns oblida posar exemples concrets de com pot afectar a les nostres vides quotidianes. És evident que aquí no podem abordar la totalitat dels sectors que es veuran afectats per aquest tractat de lliure comerç (1),i per tant a les següents línies em centraré en el sector educatiu, que és el que més conec.

És evident que la societat i amb ella l’educació, està sotmesa a tot  un seguit de pressions i reptes com a conseqüència de la mundialització o globalització. Una societat que segons l’Informe Mundial de la UNESCO (2005) es configura com del coneixement i de l’aprenentatge, i en la que dit coneixement està substituint a la força de  treball.

En una societat cada cop més mercantilitzada, l’educació és vital per formar ciutadans crítics i ben informats. Ara bé, el perill de la mercantilització, és que l’educació passi a ser una mercaderia més. En tenim un molt bon exemple en el actuals graus universitaris, que  a partir de la reforma de Bolonya han disparat el seu preu, i el que és més important, on abans s’oferia una llicenciatura de cinc anys a preus públics, ara s’ofereix el famós 3+2 (tres anys de grau i dos de postgrau o màster), els dos darrers privats i amb preus que cada cop menys ciutadans poden pagar-se a menys que s’endeutin amb els bancs, i això que l’oferta universitària de la que parlem la fan les nostres universitats públiques, ja ni parlem del cost a les universitats privades.

El que ja està passant a les nostres universitats pot passar a l’ensenyament obligatori, el principal perill que representa el TTIP és l’entrada de les grans empreses i corporacions  amb clares intencions mercantilistes gràcies a la deliberada privatització dels serveis d’educació pública del nostre país i els canvis en les polítiques educatives que obren la porta a altres formes de proporcionar recursos a les escoles (mireu la LOMCE i la LEC).

En tenim exemples en els països del nostre entorn, Gran Bretanya per exemple, durant l’època Blair, va adoptar un seguit de reformes que van permetre importar mètodes propis del sector privat empresarial. Aquestes reformes representen una clara temptació per tal de definir el que l’escola necessita (organització del centre, accés docent, activitats extraescolars, ...). Recordem que al nostre país la LOMCE juntament amb la LEC ja té previst de fer avaluacions externes dels resultats dels alumnes i no del seu procés d’aprenentatge. Aquestes avaluacions han de permetre, sempre citant la LOMCE, la segregació dels alumnes segons capacitats avaluables, i en conseqüència la segregació dels centres , on els alumnes millors, excel·lents formarien part d’una elit amb la que sí que cal invertir, mentre que la resta gaudiria d’un model públic residual amb nivells d’inversió molt més baixos.

Per altra banda, la LEC deixa la porta oberta a l’avaluació de la funció docent, avaluació externalitzada. I aquí radica l’engany, si l’avaluació dels docents impliquen ingressos per les empreses privades, res impedeix que aquestes determinin el que és necessari i desitjable en l’educació dels nostres nens i nenes i per tant modifiquin els actuals valors educatius basats en l’equitat, la coeducació i la solidaritat ,i el que és més important tendeixin a una modificació salarial i passin a una contractació de docents especialitzats en aconseguir resultats concrets en relació a les proves 

d’avaluació externes i per tant en detriment d’una educació que formi ciutadans crítics i responsables. 

En tenim exemples actuals molt preocupants, com la fundació "Empieza por educar" d’Ana Patricia Botín, Fundació que depén del lobby neoliberal Teach First Spain i  que agrupa a empreses com el Banc Santander, Deloitte, Uría Méndez, Fundación Barclays, Llorente y Cuenca, Job and Talent, McKinsey &Company ..., amb clara intenció d’introduir el seu discurs neoliberal a l’educació pública amb docents que han estat formats en escoles d’economia. Aquesta fundació ja va començar a operar al 2011, al ser presentada en societat pel director general d’Universitats Màrius Rubiralta i la Consellera d’Educació del govern d’Esperanza Aguirre, Lucía Figar signant un conveni de col·laboració amb el Ministerio de Educación i entrant a formar part del programa Campus de Excelencia Internacional.Un altre exemple molt nostre, TV3 ha inaugurat un nou programa Economia en colors presentat per l’economista Xavier Sala i Martín, en el programa del diumenge 4 d’octubre El fals nou, amb l’excusa  de l’emprenedoria es fa una apologia salvatge del capitalisme més caníbal amb referències directes a les grans coporacions (Ikea, Zara, McDonal’s, Apple, cap referència sobre els drets dels treballadors, la qualitat dels productes, sostenibilitat ...

La veda s’aixecat, si el TTIP s’aprova tal i com volen els seus promotors, l’entrada als serveis públics d’educació del sector privat amb modalitats formatives basades en el benefici econòmic i la utilització del sector privat per a la seva gestió donaran el cop de gràcia definitiu a un model educatiu que ja ha estat tocat per les darreres retallades i el que és més greu variarà la concepció del que ha de ser l’educació pública.

Alguns encara creiem que l’educació ha de ser un bé públic de tots i per a tots, i no una mercaderia intercanviable en benefici d’uns pocs, el temps dirà.

Josep M Bofarull Alvarez. Membre de SOS Escola Pública Reus i Baix Camp

(1).- Seria interessant llegir les reaccions davant la signatura el passat 5 d’octubre de l’Acord Estratègic Transpacífic d’Associació Econòmica (TPP) entre els EUA i 11 països, entre ells tres llatinoamericans: Mèxic, Chile y Perú, o veure perquè els socis del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (EUA, Canadà i Mèxic), signat ara fa vint anys, no el volen renovar. Serà que el que els EUA persegueix amb tots aquests acords és el control de l’economia global i no pas una cooperació econòmica sincera.