Qui escriu ho fa des de l’experiència personal, i no tant des d’una òptica de continguts i teorització, sinó vivencial, d’allò viscut en primera persona. Tot i que jove encara, podríem atribuir a aquest text a allò de “més sap el diable per vell que per diable”. I és que a mitjans de la dècada dels 90, dies d’institut i carrer, eren dies en que els joves de l’època rebíem la carta del Server Militar (espanyol) Obligatori. Dies en que comences a pensar… i tu què vols fer en aquesta vida? Sembla mentida com el SMO va facilitar la politització prematura de tanta i tanta gent, obligant-la a pensar, a determinar si volia fer-se soldat, fer serveis socials o anar a judici amb una petició de 2 anys 4 mesos i un dia de presó.

És aquesta prematura politització, la que fa activar-te políticament, buscar informació, mobilitzar-te, sortir al carrer. A la segona meitat de la dècada dels 90 a Barcelona, els que feien aquesta feina, i la feien amb perspectiva d’esquerra independentista, era la PUA. I quan dic que qui ho feia era la PUA, ho dic conscient de dir que només ho feia la PUA. Certament, al meu barri (Sants) hi havia gent de les JIR i Maulets, però amb una dinàmica de barri sense cap incidència real en les dinàmiques de ciutat fora de diades, on, el desembarcament de militants d’altres comarques els facilitava omplir de pancartes i cartells, els 8 o 10 carrers de les mobilitzacions (Fossar, Born, plaça Urquinaona, Arc de Triomf, ...) i desplegar les dues o tres parades de material. La lluita, però, té vida més enllà de les diades. De fet, amb el temps acabes avorrint les diades, perquè en el fons saps que la majoria de gent que s’hi mobilitza no ho farà l’endemà, i pren més la funció d’aparador i captació de noves militàncies que no pas de transformació. I el que ens permetia transformar el nostre entorn era la lluita diària. Quan la PUA ocupava ETTs i en denunciava la reforma laboral, quan combatíem els feixistes carrer a carrer, quan començàvem a organitzar les incipients festes majors alternatives, les que avui son la referència per a la major part de la població dels barris on s’han consolidat.

Eren dies en què les hòsties als carrers hi eren dia si i dia també, on la policia espanyola repartia a tort i a dret, a les portes del cine Princesa, a la Universitat Autònoma de Barcelona, el 23 d’abril del 97, a les desfilades militars, i a tantes altres cantonades després d’una protesta derivada d’una okupació o un desallotjament, dies en que plantar cara als nazis al Pi de les Tres Branques clarificava més que els discursos buits de la Diada. Dies de combat que acabaven el segon cop que es ponia el sol, i quan els atacs parapolicials cremàvem Casals i tavernes del rotllo. Dies en que el “Bolan”, després de diverses detencions, decidia posar fi a la seva vida llançant-se a les vies del tren. Dies de Llei Antiterrorista al Vallès. Dies en què la solidaritat amb els presos polítics catalans seguia viva i al carrer, quan es recordava els morts en combat.

Dies, per tant, en què la lluita antirepressiva va ser imprescindible, ja no només com a eina de moviment, sinó com a mecanisme de supervivència política i personal. Afirmar que la PUA no va tenir ni desenvolupar projecte antirepressiu, és quelcom que falta a la veritat, potser per desconeixement del pa que s’hi donava als carrers, potser perquè el pa que s’hi donava no era del grat de qui ho diu. En tot cas, recordo perfectament qui, on i quan es va començar a planificar l’aparició d’Alerta Solidària. Quines persones del moviment antirepressiu provinents del comitè de suport a Benjamí Ramos, conjuntament amb represaliats del 23 d’abril del 1997. Reunions al Cruma, converses amb ex-presoners de Terra Lliure, gent que provenia de la comissió antirepressiva de la PUA, etc.

Cal recordar que fins el 1996 encara hi havia presos vinculats a Terra Lliure a presó, militants que no es van acollir a cap mesura de reinserció ni indult demanat al monarca de torn, i van complir integrament la condemna, sense signar cap renuncia. No serè jo qui jutgi (a nivell personal) com van sortir les resta de presos i preses, ni quines renuncies van fer. Però en honor a la veritat, deixeu-me recordar que, malgrat el que diguin en algun llibre alguns historiadors de l’independentisme, quan Musté i Rocamora abandonen la presó no eren els últims presos de l’organització armada. Encara quedaven companys a la presó.

Potser és aquesta etapa la que alguns semblen no recordar a l'hora de construir el relat interessat o desmemoriat del que va suposar la PUA, el seu naixement fa 20 anys, i alhora la seva dissolució fa 15. Sense la PUA, molts d’aquells que avui donen lliçons serien part d’ERC o ICV, tal com molts dels militants del MDT de fa 20 anys. Sense la PUA, no s’hagués fet visible que hi havia alternativa a la integració al sistema, que combatre ETTs, militars o policies, feixistes, precarietat, obrir centres socials okupats i desenvolupar una contracultura de base fent-ho amb l’estelada a la mà, no només era possible, sinó que era el camí a seguir. El camí que per sort va seguir gran part del moviment, i que ha fet impossible que l’esquerra independentista sigui un projecte assimilable per l’estat. I que fa possible que avui segueixi condicionant l’esdevenidor del nostre poble. Una feina que modestament la PUA va fer i que cal posar en valor. Si qui ho va viure no ho diu, és normal que qui no ho va viure, o ho va fer amb ulleres de renúncies, no ho expliqui com va ser.

Marc Garcia ex militant de la PUA.