Quan els màxims representants polítics de l’oligarquia botiflera catalana, altrament coneguda com a lobby del pont aeri, Duran i Espadaler, ens diuen que cal aturar el procés i esperar els resultats de les eleccions espanyoles, posen en evidència quina és la darrera maniobra de l’unionisme per evitar la ruptura i salvar, tot renovant-lo, l’statu-quo: vendre la fal·làcia d’una tant reclamada com impossible regeneració democràtica de l’estat espanyol sense fer  cap mena de trencadissa.

Es tracta de repetir l’operació PSOE del 82 de la mà d’una nova fornada de jóvenes patriotas suposadament d’esquerres que assumirien la gestió de l’aparell de dominació nacional i de classe que és l’estat espanyol (teòricament, ja que els números no acompanyen) l’adaptarien a l’actual conjuntura, sense qüestionar-ne ni la seva profunda arrel antidemocràtica, ni el sistema d’explotació capitalista que sustenta.

Tot i els evidents matisos que al llarg i ample de la geografia peninsular podem trobar, derivats de  diferents plantejaments tàctics o de contradiccions punyents que esclaten als morros dels sectors més clarament nacionalistes espanyols i sucursalistes (no és el mateix, per exemple el cas de Podemos al País Valencià i a les Illes o al Principat, a Navarra, o a Galícia i a Madrid), l’estratègia d’aquesta formació és clarament la mateixa que la del PSOE al llarg de tants i tants anys: supeditar tota la política a la conquesta del govern de l’estat per aplicar, copant les institucions, una sèrie de mesures reformistes de modernització de l’estat i l’economia.

On rau la tampa del discurs d’aparença radical de Podemos? En vendre fum i negar les dinàmiques socials i polítiques transformadores realment existents tot supeditant-les a l’entelèquia dels “múltiples processos constituents” o, encara més surrealista del “procés constituent espanyol”. Algú amb dos dits de front i un mínim de vergonya pot dir on són aquests processos? En quines condicions objectives i subjectives es sustenten aquestes hipòtesis? De què serveix un  suposat procés constituent sense una ruptura democràtica respecte l’ordre establert a banda de donar feina i notorietat a quatre politòlegs postmoderns?

Però els Iglesias Boys faran i diran qualsevol cosa… excepte el que faria una força veritablement revolucionària per molt espanyola que fos: reconèixer l’existència i la potencialitat de ruptura del procés català i comprometre-s’hi a fons com a únic desllorigador possible de l’atzucac que suposa la monarquia borbònica, perpetuadora de l’oligarquia franquista, garant dels seus interessos econòmics, del control social i de l’opressió nacional sobre els pobles ocupats.

I el motiu és evident: el seu no és un projecte de ruptura, sinó de regeneració.

Diem-ho clar: els objectius estratègics de Podemos(regeneració, unitat d’Espanya, modernització administrativa i econòmica per retornar a la situació social prèvia al 2008) i de l’Esquerra Independentista (ruptura, independència, construcció del socialisme) són diametralment oposats, i en un moment d’agudització de les contradiccions com el que vivim al Principat no

tenen cabuda (ni en nom de tots els tacticismes) les maniobres de confusió, de dilació i, en general, de traïció a la voluntat popular expressada durant anys als carrers i a les urnes el passat 9N.

En resum, i anat a l’arrel del tema: ho disfressin com ho disfressin (fins i tot amb la mateixa poca originalitat i el gran cinisme a hores d’ara del “referèndum pactat” que pregonen Navarro, Herrera i Duran i Lleida) el cert és que Iglesias, Ubasart, Galdón, Viejo i companyia neguen al poble català la categoria de subjecte polític, i, per tant, la nostra sobirania i el nostre dret a decidir les formes d’organització política, econòmica i social que més ens convinguin sense el consentiment previ de l’estat espanyol.

I no només això: ja sigui per l’exacerbació del seu espanyolisme, pels discursos neo-lerrouxistes d’algun dels seus intel·lectuals orgànics o, com ja hem apuntat, per la seva ideologia regeneracionista i postmoderna, faran tot el possible per aturar el procés de ruptura engegat al Principat i evitar la construcció de la República Catalana; sabent que, de retruc, tanquen la porta a una veritable ruptura democràtica a la resta de l’estat espanyol.

 En aquest context i en la perspectiva d’unes eleccions que volem plebiscitàries i constituents, plantejar qualsevol tipus d’acord amb Podemos i amb altres forces (com ICV) que comparteixen els plantejaments regeneracionistes i unionistes és una autèntica barbaritat. Cridar a la unitat sense tenir clar per a què és un acte, com a mínim, d’irresponsabilitat, i com a màxim, de traïció premeditada als anhels de llibertat del nostre poble.

Com va dir algú: Programa, Programa, Programa!  I el nostre programa ha de ser clar i diàfan, com ho és el del projecte de la Crida Constituent impulsat per la CUP  i altres sectors de l’esquerra rupturista:

-   Ruptura Democràtica, declaració d’independència i obertura d’un veritable procés constituent.

-   Política de reversió de les privatitzacions i de defensa dels drets socials i laborals en la perspectiva d’un sistema econòmic que superi el capitalisme.

-   Pla immediat de lluita contra la pobresa.

-   Pas d’una democràcia purament formal i sotmesa a les portes giratòries del capital a una democràcia participativa lliure de corruptes i corruptors.

És evident que cal sumar més i més persones, col·lectius i sensibilitats… però sumar-les al projecte de la República Catalana del 99%, no pas a la regeneració d’un estat intrínsecament hostil als nostres interessos de classe i els nostres drets com a poble.

I una darrera reflexió: la CUP, i en general tot el moviment popular, ha anat creixent des de la radicalitat democràtica, la confrontació i el debat d’idees i propostes, i el treball coordinat al teixit social, al carrer i a les institucions. Mal negoci faríem renunciant a aquests principis bàsics que ens garanteixen la democràcia interna i la socialització i interiorització dels nostres plantejaments en ares d’apostar per actituds messiàniques i autoproclamats lideratges mediàtics d’estètica pre-il·liustrada