La sanitat és una bona mostra de la necessitat d'entendre la independència com un mitjà, com una eina, per a canviar-ho tot, i no només com un fi en si mateix. Volem la independència però no perquè ens segueixin tractant com a mercaderia ni perquè es continuï fent negoci a costa de la nostra salut, tal i com ho estan fent els que s'oposen al nostre alliberament nacional, però també aquells que diuen encapçalar-lo.

Ara emplaten el que porten 35 anys coent a foc lent. Portem 35 anys de cohabitació sanitària que ha permès l'enriquiment d'uns pocs a costa de la salut de la majoria. Un enriquiment que han fet de manera legal, però també de manera il·legal, saquejant els nostres diners, a l'empar de l'opacitat d'aquesta cohabitació. Les recents detencions a Reus i altres municipis del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre ho demostren.

Determinats personatges s'han posat al capdavant de la sanitat pública-privada perquè sabien del cert que en traurien benefici. Les mútues no poden dir-ho més clar: NUESTRO BENEFICIO ES TU SALUD. El seu benefici el fan a costa de la nostra salut.

Avui les privatitzacions no es fan com als anys 80 o 90. Sinó que s'aconsegueixen els mateixos beneficis però reduint els costos socials i polítics, gràcies a la subtilitat i la confusió derivada de la cohabitació public privada en la sanitat. Amb ella poden derivar diners públics a mans privades, que fan de trilers, per tal de treure'n el màxim benefici. I ja ho sabem, si ens roben la sanitat, ens retallen la vida...

Fins fa dos dies tothom tenia claríssim que l'assistència a un hospital públic era de molta més qualitat que rebre-la en un centre concertat o privat. Però aquesta concepció ens l'estan fent canviar a base de desmantellar i col·lapsar els nostres hospitals públics. Un desmantellament que és una decisió política presa pels governs autonòmics del PP i CiU, i que compta amb el suport de tothom que no s'hi oposa frontalment i no és capaç de defensar sense ambigüitats una sanitat 100% pública: de provisionament, titularitat i gestió.

De provisionament públic, perquè no volem que ningú es quedi sense rebre atenció sanitària de qualitat, ni per raó d'origen ni per capacitat adquisitiva. Com tampoc volem que ningú es quedi sense accés als medicaments. I una sanitat de titularitat i gestió pública perquè és l'única manera que tenim de garantir un control total del pressupost, una transparència absoluta i impedir que els lladres s'embutxaquin diners i afavoreixin els seus interessos privats.

Igualment, cal acabar amb el fenomen de les portes giratòries, a partir de les quals els caps de les patronals sanitàries són catapultats al capdavant de la gestió sanitària, perquè puguin fer i desfer seguint els seus propis interessos. Un exemple és l'aposta pels consorcis sanitaris, el de Lleida però també el de casa nostra, anomenat «Plans Funcionals».

Al final, el que ens trobem les classes populars són: urgències col·lapsades, llistes d'espera interminables per a que et visiti un especialista, perquè et facin una prova i perquè t'intervinguin, amb la conseqüent acumulació de demora... Qui s'ho pot permetre, acaba passant per caixa i paga assistència privada. La perversió arriba al límit quan és al mateix hospital que té un concert econòmic on et diuen «per la seguretat social s'haurà d'esperar dos anys, però amb la mútua l'intervindrem en dos mesos», i la intervenció es practica al mateix hospital.

I no només som els usuaris i usuàries qui en sortim malparades. El personal també pateix els efectes lògics de tot procés privatitzador: reducció de plantilles, precarització, major estrès,... i en aquest cas una major exposició a la violència, perquè són qui han de donar la cara davant la gent.

Davant d'aquesta barbàrie la nostra resposta ha de ser combativa: ocupem els nostres centres sanitaris i defensem-los amb dents i ungles. No permetem que es tanquin CAP's, ni plantes d'hospitals, ni quiròfans, ni llits. Impedim l'acomiadament de personal, l'exclusió sanitària, el malbaratament dels nostres diners, la corrupció. Omplim els carrers, els halls dels hospitals i dels CAP's, els jutjats amb denúncies d'aquests lladres. Exigim el que ens pertoca.

Però anem més enllà. No podem quedar-nos en l'esfera defensiva. Cal passar al contraatac i plantejar clarament les nostres propostes i apostes, perquè tota política que no fem nosaltres, ja s'està fent contra nosaltres. No volem la sanitat prèvia a l'esclat de la crisi, en volem una de millor encara.

Acabem amb la cohabitació sanitària públic-privada i canviem el paradigma amb el que es concep la sanitat: anem més enllà de «l'eficàcia i eficiència» i apostem per la participació, transparència i 100% de control pressupostari. Garantim una atenció universal que combati i superi els determinants socials de la salut. Apostem per un model que empri la comunitat i els centres sanitaris com indicadors de benestar, que no fragmenti els pacients, sinó que els tracti d'una manera integral. Apostem per una gestió sanitària que tingui com a objectiu central resoldre els problemes de salut del poble.

Avui això és impensable. Es tracta d'una aposta que forçosament va lligada a un canvi radical de model econòmic i social. Es tracta, doncs, d'una aposta que hem d'incorporar en el nostre procés d'alliberament nacional, que necessàriament ha de ser socialista i feminista.