La perseverança i les continuades mobilitzacions del teixit associatiu i organitzatiu d’arrel popular del nostre país han aconseguit situar l’autodeterminació com a eix central de la política catalana. Tot això degut a la pròpia diversitat, pluralisme i dinamisme constructiu de l’independentisme català, però també (diem-ho tot), a la inestimable col·laboració de l’integrisme constitucionalista espanyol. Avui l’independentisme ha superat l’estricte reivindicació nacionalista, sobretot perquè la creació de l’estat propi s’entén com un canvi que hauria d’anar molt més enllà de la simple substitució de banderes. Amb tot, si aspirem a sumar sectors que fins ara no se senten particeps del procés, caldrà vincular més estretament la independència nacional amb la justícia social, la igualtat i els drets de la ciutadana i combatre les camames de l’administració amb el poder econòmic tan nostrat i pujolià.

Avui hi comença a haver una determinada tendència que vincula/associa la reivindicació social independentista amb la utilització de la llengua espanyola. Desconec si és necessari i imprescindible que a l’àrea metropolitana el sobiranisme defensi el bilingüisme. El què crec que és del tot prescindible i absurd és importar aquesta manera de fer en comarques on la llengua catalana està absolutament normalitzada, fins al punt que els nostàlgics franquistes (que també en tenim, i bastants) tenen el mateix espanyol rovellat que els Maulets i a on l’unionisme espanyol utilitza la llengua catalana sense complexes.

Doncs ara els que es dediquen a espanyolitzar les comarques són precisament els independentistes. Surrealista i perillós perquè conscientment estem legitimant i normalitzant el bilingüisme, fet que gairebé tots els lingüistes del món defineixen com a una situació transitòria. No s’ha de ser gaire espavilat per veure qui té les de perdre aquí, a casa nostra. Ben cert és que aquesta nova dinàmica és acceptada o assumida per l’independentisme i el sobiranisme de comarques, però no m’estaré de mostrar el meu desacord amb la ferma convicció d’utilitzar la llengua que m’és pròpia i del territori. I com dèiem a Maulets: “El bilingüisme aixafa el català”.