La gent de Podem de Mataró diuen que sí al dret de decidir. Però no s’han posicionat entorn de les preguntes de la consulta del 9N i la independència no està en el seu full de ruta. La gran diferència respecte a ICV-EUiA és que tenen el valor de plantejar el tema en un debat públic i obert.

Tenen gent vinculada a l’ANC, gent que apel·la a les tesis leninistes per reconèixer el dret d’autodeterminació, gent que reconeix la situació d’opressió nacional del poble català, gent capaç de qüestionar la naturalesa antidemocràtica de l’Estat espanyol i gent que està pel Sí+Sí. Malauradament, aquestes opinions són minoritàries.

Centraré, per tant, la meva atenció en les intervencions contràries a la independència, que bàsicament giren entorn del següent:

1)     IDENTITAT I SENTIMENTS. La importància del sentiments, els vincles familiars i culturals amb Espanya, porten a pensar que estem molt millor units. La divisió no porta enlloc. Som ciutadans del món, per tant les independències no tenen sentit.

2)     CORTINA DE FUM. El debat sobre la independència és una bola que s’ha fet gran amb la crisi, que només serveix perquè la burgesia catalana i la dreta tapin la corrupció i les retallades. La prioritat és sortir de la crisi, el debat independentista està fora de lloc i no respon als problemes de la gent.

3)     UNA ALTRA ESPANYA ÉS POSSIBLE. El tema de Catalunya es resoldrà quan hi hagi unes eleccions generals, que facin fora la casta i democratitzin Espanya, mitjançant una reforma constitucional i amb una proposta d’estructuració federal de l’Estat espanyol.

A continuació replico aquests arguments, conscient que hi ha matisos que no hi queden convenientment reflectits.

En primer lloc cal respondre la tesi dels sentiments perquè, com ja he expressat en altres ocasions, no són el motor de la reivindicació independentista.  Les identitats i els sentiments són múltiples. Que t’agradin els callos a la madrilenya, que ballis sevillanes, que siguis del Madrid, que parlis habitualment en castellà o que siguis musulmà són opcions de vida personals. Res a dir. Aquí el que realment està en joc són els principis democràtics, el nostre futur econòmic i el benestar col·lectiu. La independència és una necessitat que va més enllà de les barreres i els sentiments identitaris que pugui tenir cadascú.

La crisi sistèmica (política, social, econòmica, ecològica) ha reforçat les polítiques neoliberals i la recentralització de l’Estat espanyol, i en els últims anys ha propiciat constants retallades llibertats democràtiques, de drets socials, laborals i nacionals. En aquest punt, la independència més que una cortina de fum representa una  gran oportunitat per posar fi a l’espoli nacional i per acotar l’espoli social i la corrupció. Des d’una perspectiva d’esquerres és irresponsable abandonar el terreny de joc i deixar la reivindicació nacional en mans de la dreta. La independència no és el final del camí, és el camí que han d’emprendre les esquerres a Catalunya per impulsar un procés constituent i la transformació social. Alhora, la celebració de la consulta del 9N i la victòria del Sí+Sí pot obrir les portes perquè es desencadenin processos paral·lels a la resta dels Països Catalans i també al País Basc, Galícia, Canàries, Castella, Aragó, Astúries i Andalusia.

D’altra banda, la coincidència de la CUP i CiU, que alguns retreuen a mode de corcó, es limita a la reivindicació del 9N i és merament puntual, en canvi, resulta més preocupant i contradictori que determinats sectors de les esquerres no moguin un dit a favor del dret de decidir dels catalans o que directament s’arrenglerin amb les oligarquies i amb la dreta espanyolista, tal com fan els impulsors del manifest “Per la unitat del poble treballador. Decidim, no a la independència”, una circumstància que no és nova i que Manuel Delgado ha assenyalat com el perill del “lerrouxisme antisistema”. 

El fracàs de la reforma de l’Estatut de 2006 ha esfondrat el sistema autonòmic sorgit del pacte de la Transició i també la possibilitat de reeditar-lo. La via federal i les altres terceres vies són vies mortes, bàsicament perquè  a curt i mig termini la correlació de forces existent a Espanya no pot donar resposta a la rebel·lió democràtica catalana. A més a més, cal tenir en compte que els catalans sempre estarem en minoria al Congreso de los Diputados, per tant, resulta molt ingenu pensar que un simple canvi de color polític en el govern d’Espanya podrà revertir les greus mancances democràtiques i els greuges econòmics o que es posarà fi a la negació de la plurinacionalitat i la diversitat lingüística i cultural.

Quant de temps hem d’aguantar dins d’un estat que censura escriptors, que persegueix els jutges díscols i que té ministre d’Educació que afirma que el seu objectiu és españolizar a los niños catalanes? Ara és l’hora de la independència, perquè és una necessitat i també una oportunitat històrica per impulsar una convivència democràtica, igualitària i respectuosa amb la sobirania dels distints pobles de la Península Ibèrica.

Cal agrair el debat, però també cal reclamar a la gent de Podem de Mataró prengui partit, perquè, com deia Gramsci, “la indiferència és el pes mort de la història”. Per tot plegat, els convido a sumar-se de forma activa a la plataforma Esquerres pel Sí Sí  i també els animo a confluir en un pol sobiranista i d’esquerres, tant a nivell mataroní com a nivell català, per liderar el procés constituent de la República Catalana independent.