Artur Mas ha popularitzat els darrers anys les metàfores marineres. En aquest moment tant important de la seva carrera política, no volia deixar de sumar-me a aquesta entranyable fília.

L'article que llegiu no pretèn altra cosa que intentar situar en quines coordenades ens trobem ara mateix, malgrat sabeu que el vaixell ara mateix és a la deriva i l'escenari d'abans d'ahir és diferent que el d'ahir, diferent al d'avui i probablement al de demà. Situeu, per tant, l'article en el moment que vivim a 14 d'octubre de 2014. Potser demà serà extemporani, malgrat intentaré mirar a mig termini. Per últim, afegeixo que tota valoració que faig és individual, el comunicat públic que farà la CUP serà a les 16h d'avui mateix.

El cas és que ahir a la tarda - vespre van passar moltes coses que van fer trontollar l'escenari que teníem i que faran ressituar tot i tothom. A partir d'ara, tot s'ha precipitat i tot pot acabar de precipitar-se. Però anem per ordre.

Per començar, clarificar el que va passar ahir: el Govern va fer marxa enrere en la voluntat de convocar la consulta tal i com tots la tenim en ment. Ja sabíem que això no era un referèndum a la escocesa (o quebequesa) sinó una altra cosa: una consulta, els resultats dels quals sabíem que no eren vinculants "de iure" i probablement tampoc "de facto", però que eren un indicador del sentir general de la població. Una consulta on esperàvem una participació relativament alta malgrat tot i on hi votaria la gent del SÍ-SÍ i també la gent del NO.

Aquest escenari sempre havia estat un petit castell de cartes que alguns feien trontollar, ja des del primer moment la pròpia CIU anuncia públicament que si no hi ha consulta hi haurà eleccions plebiscitàries, en un exercici sense precedents de fer-se trampes al solitari abans de començar a jugar. Evidentment el Govern espanyol, el PSOE i altres elements externs miren de fer caure les cartes que ells entenen que faran caure el castell: el cas Pujol com a exemple principal. Però el castell no cau i es manté ferm.

Tot segueix endavant per les múltiples crides de Mas i els consellers pro-Mas que el 9N es votarà. Per tant, tothom confia més o menys veladament que Mas i el Govern tenen una carta amagada a la màniga. Jo mateix he sentit diverses hipòtesis: una carta internacional, la UNESCO ens ajudarà, una escletxa legal, etcètera. O això o que el Govern desobeirà la sentència del TC, hipòtesi que va perdent força a mesura que arribem a la data del 9N.

Tot salta pels aires quan es descobreix la llebre: no hi havia cap as a la màniga, Artur Mas jugava de farol. En un primer moment, s'explica amablement que s'ha acabat el partit. No hi ha més recorregut. ERC s'indigna: això no era el que estava pactat. Recordem que ERC s'ha menjat bastants gripaus a canvi de la consulta. Bé, de fet, qui se'ls ha menjat ha estat el poble català, que ha sofert les retallades del Govern en sanitat, etcètera, però digue'm que políticament han sacrificat retallades a canvi de consulta (simplificant molt).

Quan s'acaba aixecant la llebre, ERC estripa la baralla: o juguem al joc que havíem pactat o no juga ningú. I s'aixeca de la taula. ICV, evidentment, també abandona la partida: la consulta era un problema per ells i "morta la consulta, mort el problema". L'alternativa que el Govern posa sobre la taula és una consulta més propera al model de les consultes populars d'Arenys de Munt (no és cap menyspreu a les consultes populars, però aquesta és una etapa superada ja) que no pas a una consulta com enteníem fins ara: no hi ha cens i la gent s'ha d'inscriure per votar; a les meses electorals hi ha voluntaris; no es votarà a les escoles sinó a edificis de la Generalitat i per tant hi haurà moltes dificultats per anar a votar; etcètera. I, a més,  seguim amb la doble pregunta. Per tant, tot plegat, ho converteix en l'enèssima "performance" d'aquest procés: una "consulteta" amb un resultat molt difícil d'interpretar i d'explicar al món, amb una participació "relativament baixa" en comparació a la que podríem esperar amb una consulta "oficial" (i ja no parlem de comparar-la amb la d'Escòcia) ja que només votaran els del SÍ-SÍ (penseu que si és una "performance" per la independència, difícilment se sentiran convocats els del NO).

La CUP no es nega a debatre aquesta proposta, essencialment perquè potser es podia reconduir la situació, el context obliga a contemplar totes les opcions i no descartar res: potser aquesta proposta de "consulteta" es podia millorar i fer que s'assemblés al màxim a la consulta que volíem. Els detalls d'aquest apartat els explicaran avui a la tarda (avui és 14 d'octubre) els diputats de la CUP i explicaran exactament què van dir i què no, encara que les línies generals ja les van explicar ahir davant la militància de la CUP a la Plaça Sant Jaume: la CUP segueix a la taula si és per parlar de la consulta. La unitat, és única i exclusivament per la consulta, si és per perpetrar un frau al poble català, la CUP no hi serà. Val a dir que la CUP va tenir una amplitud de mires important. Malgrat ser la força més jove i la més petita i, si voleu, els antisistema del Parlament. La CUP va prioritzar els interessos de país per sobre dels interessos tacticistes d'alguns partits i això cal que tothom ho sàpiga perquè probablement vindran "opinadors" que intentaran tirar utilitzar l'estratègia del ventilador per intentar salvar el cadàver de CIU. Em reconforta llegir que almenys la línia editorial de Vilaweb sí reflecteix fidelment aquest fet: la CUP es va quedar sola a la taula, defensant la consulta tant sí com no.

Hi ha possibilitat de refer la consulta? Potser encara hi ha una escletxa per retornar a l'escenari anterior, l'escenari de la consulta. Ho dic interpretant els missatges que s'estan donant des de l'ANC. Però crec que ahir no hi va haver "una esquerda a la figura de porcellana" (Mas dixit) sinó que hi ha hagut trencadissa.

Ara mateix la consulta és pràcticament morta com l'enteníem fins ara, com també és un cadàver polític Artur Mas. Un cadàver polític que pot seguir caminant com un mort vivent per la política catalana brandant una fantasmagòrica DUI posterior a unes eleccions plebiscitàries. És creïble aquesta opció? Evidentment, no ho és a dia d'avui, després de patir aquest frau. Les excuses de Mas per no fer la consulta són de tipus legal, pensar que farà una DUI és auto-enganyar-se... "si t'enganyen un cop és culpa de l'altre, si t'enganyen dos cops és culpa teva". Entenc que tota la claca convergent del #totsambelPresident voldrà seguir dins la roda de hàmster, donant voltes sobre nosaltres mateixos mentre passa el temps i no passa res. Portem així dos anys, l'aposta d'unes plebiscitàries amb DUI després sonen a l'enèssim xut de la pilota endavant per després tornar a xutar i així anar fent. De fet, avui Mas ja ha dit que només hi haurà eleccions plebiscitàries si hi ha llista conjunta (amb ERC, entenc) i quan se li ha preguntat per la DUI ha respost amb evasives. Tornem a ser allà mateix. Pot passar que després de la "performance" del 9N ens trobem amb una convocatòria d'eleccions "plebiscitàries" (adjectiu que li posa Artur Mas, però que no té cap incidència real en les eleccions en sí) i que això tampoc acabi servint per res. Un altre escenari possible és que CIU aguanti tota la legislatura en solitari o fins i tot amb acord de governabilitat amb PSC. Direu que és surrealista, però llegiu els titulars dels diaris d'avui i digueu-me què no és surrealista. Cal no descartar cap escenari.

Què cal fer? Al meu entendre, i a 14 d'octubre de 2014, el més important és seguir fent pressió. La crida a recuperar la unitat política per la consulta que la CUP va fer ahir sembla que ha caigut en sac foradat. Estem sols ara mateix defensant la consulta obeïnt el mandat del poble. La resta s'han despenjat: ICV ja els va bé, com he dit; UDC és un agent de l'Estat espanyol; ERC juga la seva pròpia guerra en clau electoral i CDC està més perduda que una boia, amb un president que els prometia portar a Ítaca però que ha arribat a les Illes Medes i gràcies, han anat més lluny del que podria semblar. Per tant, cal tornar a la matèria prima de tot el procés: les mobilitzacions de masses populars.

Quins serien els objectius d'aquesta mobilització? Seguir fent pressió a l'Estat espanyol, que ara mateix es pensa que ha desactivat per complet el procés català a la independència, quan el que ha passat ara és que hem superat una fase (pueril) de creença cega en un "líder" i les seves promeses (falses).

Què fem amb la consulteta del 9N? Crec que a dia d'avui, fins i tot l'enèssima "performance" és millor que no pas que el 9N no passi res. Per tant, seguir intentant que sigui el màxim consulta que es pugui i el mínim de "performance". Ara he sentit les declaracions d'ICV i em queda clar que aquest partit va en la direcció oposada, és a dir, a convertir el 9N en una "performance". Aquest no és el camí, sinó al contrari.

Per anar a petar on? Ara mateix hi ha una oportunitat de desbordar "l'establishment" autonomista català. La mobilització al carrer ha de forçar un canvi de paradigma, un canvi de paradigma que s'ha de veure cristal·litzat en uns resultats electorals d'unes eleccions autonòmiques i després consolidat en unes municipals. Així, la pinça entre carrer i institucions podran provocar un trencament amb Espanya i l'obertura d'un procès constituent amb un carrer mobilitzat i una esquerra musculada.

Ara és quan comença la partida important de debò, quan s'ha obert l'escletxa per assolir els objectius ideològics de l'esquerra independentista: una ruptura amb Espanya per aconseguir la independència i canviar-ho tot.