A Glasgow guanya el YES
21/09/2014 Pau JuvillÓ

Per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP de Lleida

Fa més de 15 anys que vaig compartir un pis al barri vell de Girona amb el Francis, un escocès que havia arribat per fer classes d’anglès. Aquests dies ens hem retrobat a Glasgow i ell em recordava que lluny estava llavors de qualsevol mena d’idea que el pogués portar fins a dipositar, com ha fet ara, el sí dins d’una urna. Ell ha estat un dels llençols que el Partit Laborista ha perdut a cada bugada a Escòcia, especialment després de l’anomenada tercera via que Blair va impulsar dins del laborisme.

Una de les seves millors amigues es l’Allison, que viu en una casa prop de Bridge of Allan, un petit poble proper a Stirling. La vam visitar fa més de 10 anys amb la casa plena de banderes i símbols d’Escòcia, en el seu temps lliure es dedicava, entre d’altres, a organitzar tornejos d’esports “escocesos”. L’Allison ha estat una convençuda i acèrrima defensora del NO.

I es que el debat sobre si “Should Scotland be an independent country?  “ ja ha partit, des d’un bon inici, de la premissa que Escòcia es nació i subjecte polític i per tant, deixades fora del debat polític les possibles qüestions identitàries, l’eix ha estat sobre quin model de país es defensava des de cada opció. La gent del YES SCOTLAND i especialment la del RIC (Radical Independence campaign – agrupant els sectors mes esquerranosos), han dut a terme, al llarg de dos anys, intensa campanya posant en el centre del debat la possibilitat de bastir un nou país, mes just socialment, utilitzant la independència com a eina.

Així, la gent del Sí ha defensat la sanitat i educació pública, la sortida del programa Trident d’armes nuclears, la rebaixa de la despesa militar per dedicar-la a programes d’ajuda als nens i nenes que ho necessiti i ha posat l’accent (com es va dir en un míting del YES SCOTLAND en el qual vam assistir) en la lluita contra la pobresa com a primer objectiu de la nova Escòcia. En sentit contrari, la gent de Better Together ha desenvolupat la idea (gens nova) que la independència es una mena de desastre social i econòmica que farà desaparèixer les pensions i portarà a l’atur a desenes de persones amb la sortida de la UE, de la lliura i la marxa d’empreses fora del país.

De ben segur els resultats tenen una interpretació prou complexa per despatxar-los en un paràgraf però voltant per les zones mes industrialitzades (i castigades per l’atur) es podia veure el treball de la RIC en forma de cartells del YES en moltes de les cases, i en canvi, els cartells del NO els trobaves en els barris mes benestants. Els resultats del dia 19 van donar una bona radiografia en zones com Glasgow (amb victòria del Sí) d’aquesta incidència en les classes populars i en una part molt significativa del vot laborista.

Per contra, sembla que una part significativa del vot al NO s’ha nodrit d’una amplíssima part de la població de més de 60-65 anys que han patit la por a perdre les pensions i, de ben segur, de la tercera via en la que es va convertir el NO després de l’acord entre liberals, conservadors i laboristes de per donar a Holyrood la “devolution max”, més competències al Parlament Escocès.

Es evident que els resultats no son el que alguns i algunes hauríem desitjat però ens pot servir per aprendre’n. D’una banda per copsar que, efectivament, les classes populars son les més receptives a l’emancipació nacional si aquesta (com defensem des de la CUP), va lligada ineludiblement a la social, i de l’altra que, malgrat tot, caldrà lluitar de manera constant i persistent contra el discurs de la por.

Com deia un dels ponents en un dels mítings del YES SCOTLAD que vam assistir a Airdrie “la idea de la independència neix de les classes obreres i ha de servir d’exemple a altres de Gales o Espanya”.