Tot i que des de referents i discursos més o menys allunyats i -com la Coca-cola i la Pepsicola- amb episodis de rivalitat intensa, PSC i CiU han compartit i defensat durant gairebé 40 anys el mateix model de societat i país: obediència al poder econòmic, estat de les autonomies i fidelitat a la monarquia. Per fer-ho han comptat amb aparells polítics potents, implantació consolidada al territori, complicitats en el món econòmic, cultural i associatiu, i gent de confiança als centres de creació d’opinió. Tot amb l’objectiu de guanyar eleccions, segur, però també d’assegurar el suport social necessari per poder prendre i executar decisions polítiques. Tot això, fins ara, els ha anat molt bé, però hagués estat un fenomen digne d’estudi a les facultats de política que els dos grans defensors de l’automia i autonomisme haguéssin estat capaços d’adaptar-se i liderar el nou escenari polític. Un escenari polític sorgit, precisament, per superar aquest estat de coses a través d’un procés cap a la independència. L’ensorrada de PSC i CiU, per tant, respon a causes polítiques profundes i va molt més enllà dels ridículs d’en Navarro o de la publicitat dels fraus fiscals de la família Pujol. Sembla per tant probable que el guanyador de les properes eleccions al parlament de Catalunya (l’any que ve, ja ho veureu), les que decidiran qui ha d’assumir les conseqüències referèndum el 9 de Novembre i concretar la desconnexió amb el Regne d’Espanya, no sigui cap d’aquestes dues dorces polítiques sinó ERC. El vell partit d’en Macià, però, rebrà l’encàrrec de portar el timó d’un procés que entrarà en la seva darrera i més convulsa etapa sense les eines i la fortalesa de les quals disposaven socialistes i convergents. Tenen un lider fort i prestigiat, sens dubte, però l’aparell del partit segueix debil per les conseqüències de l’experiència Tripartit, la xarxa de gent afí al teixit asosciatiu, als mitjans, a l’àmbit econòmic i al cultural ha crescut però segueix sent fluixa, molt fluixa, i la militància al territori no sempre té l’expèriència i la capacitat que caldria i que caldrà (dit amb tots els respectes).

La manca d’un partit polític fort que pugui conduir amb garanties d’èxit l’enfronament amb l’Estat i l’assoliment de la independència representa una amenaça pel mateix procés, és cert, però pot ser també una molt bona oportunitat. Una oportunitat per compartir el lideratge no només amb les altres forces compromeses de veritat amb la ruptura, sinó també amb tot el teixit social amb voluntat de treballar per la independència i de dir-hi la seva alhora de dibuixar el nou país en construcció. Navegar així, sense un únic timoner, serà més complicat, seguríssim, però pot ser la garantia que el resultat del procés reflexerà molt més fidelment els anhels i reivindicacions de la societat que l’empeny.