Antoni Rico Garcia: No tots els mals vénen d'Almansa, Edicions El Jonc, Lleida, 2013, 146pp.

La recuperació del debat i de les polítiques a dur a terme pel que fa a la construcció nacional ha de reprendre's potser -i més en la present conjuntura- des de la hipòtesi predominant defensada per la majoria de les organitzacions polítiques nacionals en el postfranquisme: 'Els Països Catalans com a projecte politic de futur'. És clar que aquest pressupòsit de partença -que ha intentat restar 'congelat' per les forces d'obediència sucursalista- s'ha vist refermat a través de la continuïtat de treball cutural i polític de xarxes associatives, espais de sociabililitat, forces organitzacions d'esquerra no sucuralista i intel·lectuals no gregaris del poder. Fonamentalment però el fet nacional ha estat projectat pel moviment polític independentista. De cara al segle XXI -objectiu temporal proposat per l'autor de l'assaig- existeix, doncs, una cohesió social i territorial entre Catalunya, País Valencia i Les Illes. Cal que ens demanem, en conseqüència, com bastir no únicament culturalmet, sino políticament aquest espai nacional.

L'historiador Toni Rico, estudiós de la recepció política de les idees fusterianes, ens presenta en aquest assaig de tall acadèmic un cert programa estratègic d'actuació a fi de   fonamentar -recordem, però, el concepte federatiu intern de Roca i Farreras, de Rovira i Virgili i de Fèlix Cucurull- l'estatus republicà federal i democràtic dels Països Catalans (amb un referent autogestionari de l'ex-Iusgolàvia de Broz Tito?). És en aquest sentit que cobra justificació l'objectiu de no externalitzar únicament la responsabilitat de la sitació d'opressió nacional  -el títol del treball és prou eloqüent, sinó que cal destacar el seu afany a l'hora 'd'actualitzar' aquest debat territorial que, per a l'Esquerra Independentista, no ha d'acabar en el bastiment de la política local.

Partint de les tesis constructivistes -no pas historicistes- caracteritzades pel binomi nació-en-construcció a través de la voluntat política, la reflexió que presenta l'autor -entre el balanç de posicionaments sobre la viabilitat política de la nació cultural completa, i la seva projecció basada en la generació de plantejaments tàctics i estratègics arran de pràctiques associatives i polítiques- exposa referents culturals i històrics, que han bastit un marc comú d'identitat cultural: llengua, processos d'institucionalització estatal, moviments socials revolucionaris, relacions econòmiques. Per tant, sembla que el concepte -i realitat sociològica- 'nació cultural' (en totes les sesves dimensions socials) no és pas qüestionable. La qüestió, doncs, a aprofundir és com aquest marc territorial assolirà realitat política.

Pel que fa a aquest objectiu, l'autor s'adscriu a la concepció policèntrica/inclusiva pel que fa a la construcció política de la nació. És a dir, l'objectiu d'articulació nacional és concebut inductivament: des de la base municipal que és on rau la màxima proximitat de la política ciutadana. Així, la gradació d'estructuració de país seria: proximitat (política local)-ens cohesionadors supramunicipals-governacions polítiques federatives. En canvi, la via 'deducitiva', que parteix de la hipòtesi 'centre'-'periferia' no és, segons l'autor, l'adequada perquè no reflecteix les contradiccions socials, culturals, identitàries, que es donen en un procés de construcció nacional. Amb tot caldria pensar -mes enllà del nominalisme territorial ('Catalunya')- si aquesta opció no planteja (en un primer moment) la socialització de la nacionalizació cultural entre els connacionals.

Existeix, però -com a hipòtesi- un referent cultural que pot esdevenir punt de suport a les tesis de Rico: la socialització cultural que dugué a terme l'Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear entre 1949 i 1962. El policentrisme convergent -tres països i una nació- ideat entre d'altres per Sanchis Guarner, però també per Joan Fuster, fou defensat els anys trenta per agrupacions culturals i polítiques valencianistes, mallorquinistes i valencianistes, i fou reprès per la plataforma esmentada encapçalada per F.Borja Moll, Joan Ballester Canals i el Secretariat del Diccionari a la ciutat de València. L'objectiu d'aquest organisme fou potenciar la conscienciació lingüística des de cada territori que -inclusivament- formava la nació cultural. La recuperació d'aquesta iniciativa, sota la forma de desenvolupament de polítiques comunes interterritorials, podria ser un referent  a no menystenir.

Allò rellevant de la reflexió de Rico és el plantejament de la construcció política d'una nació cultural. A partir d'aquí caldria dissenyar vies diverses: 1) ¿els partidaris del concepte 'nació política' per al País Valencià, Catalunya i les Illes veurien contradicció a l'hora estructurar políticament aquests àmbits de pertinença en clau d'Unió d'Estats Federats? Aquest objectiu seria conseqüència de l'exercici del dret a l'autodeterminació en els respectius territoris. 2) Si no existeix l'afirmació de 'nació política' ¿la federació entre territoris seria a través d'institucions històriques -les dues Generalitats i el Consell Insular- que es federarien per a formar la Republica Democràtica dels Països Catalans? 3) Si no es comptés amb aquestes institucions, quines cladria legitimar? Seria un Estat amb cocapitalitat? La capitalitat del país s'establiria a Tortosa, com a ciutat equidistant dels tres Territoris Històrics? 4) La conjuntura actual indica que el territori més avançat en la reivindicació del dret a l'autodeterminació és Catalunya. Si el referèndum -o en el cas més que probable de la seva negació per part del govern espanyol, la Declaració Unilateral d'Independència- afirma la via de l'alliberament nacional del Principat, aleshores el futur Estat Català hauria de materialtzar l'efecte demostració envers la resta dels països catalans a fi de consolidar el procés de conscienciació nacional i avançar cap a l'exercici autodeterminatiu al País Valencia i a les Illes. La resolució favorable d'aquest exercici sembla que portaria a una federació política entre territoris. Sembla que ara com ara ens trobem en aquesta disjuntiva.

Al marge d'aquesta casuística plantejada, l'assaig de Rico obre oportunament la via de la concreció política estatal per a la totalitat de la nació cultural. Perquè queda clar que la llengua, la indústria cultural, els fluxos econòmics entre territoris, la totalitat de les infrastructures i tots els altres factors culturals, ecosistènics, territorials, no assoliran legitimitat nacional i internacional sense un estat nacional. La qüestio, però, sembla raure en les concepcions (polítiques) d'allò nacional plantejades des de cada Territori, però amb una finalitat unitària: la dimensió convergent del policentrisme.