No m’ha sorprès la decisió d’Artur Mas de donar

llargues al procés independentista de Catalunya. Què hom pot esperar d’un convers de darrera hora? No m’ha sorprès, però m’ha indignat.

Si algú confiava en aquest noi, juntament amb Duran Lleida, un dels caps visibles del catalanisme polític —que des de sempre ha avantposat a l’interès d’Espanya, i el propi, a les necessitats de Catalunya— i el seu boc expiatori, que comenci a reconsidarar les seves tesis. CiU —CDC i UDC són el actuals exponents del catalanisme polític— sempre trobarà alguna excusa per entorpir i allargar sine die el desenllaç del procés independentista iniciat ara fa quatre anys —i no un, tal com diu Francesc Homs— a Arenys de Munt. I qui no ho vegi, ni a Lorda li arranjaran la vista.
 
A principis d’aquest any vaig parlar una estona amb Gay de Montellà, actual president de Foment del Treball. Durant la xerrada vaig treure el tema de la independència de Catalunya. Una de les coses que em va dir és que no feia gaire havia parlat amb Artur Mas i li havia comentat que “amb la crisi actual, ara no era el moment de fer plans per la independència de Catalunya”, que “potser dintre d’un parell o tres d’anys, quan la crisi econòmica comenci a redreçar-se”.

Mireu quina “casualitat”! “Quan la crisi econòmica s’hagi esmorteït —sinònim de “comenci a redreçar-se”— i es comenci a crear ocupació” és el primer argument d’Artur Mas per justificar el fre al procés independentista. El segona és que “s’hagi acabat la batalla de les retallades”. El tercer, que “es refaci la confiança entre les institucions i la ciutadania”.  

No us sona a dejà vu aquest missatge?: “Ara no toca”, perquè les coses van malament; “ara no toca”, perquè les coses comencen a anar bé; “ara no toca”, perquè vivim molt bé. Quan tocarà, doncs?

L’endemà mateix de les manifestacions d’Artur Mas, Mariano Rajoy reconeixia que no ha deixat d’entrevistar-se amb el president de la Generalitat i que d’aquestes entrevistes algunes no es fan públiques perquè pertanyent a l’àmbit privat. Quantes entrevistes privades hauran tingut Artur Mas i Mariano Rajoy durant el els darrers dotze mesos? Quantes martingales per alentir el procés independentista hauran pactat?

Malauradament, la mentida ocupa en la política un lloc preferent. Fora d’honroses excepcions, la majoria dels polítics menteixen sense immutar-se. Sí, sempre hi el recurs de recórrer a l’hemeroteca, però el mal ja està fet i al polític mentider no li cau la cara de vergonya. Sense anar més lluny, pocs mesos després d’oposar-se a una apujada de l’IVA del govern de PSOE, Mariano Rajoy, al capdavant del govern del PP... apujava l’impost de l’IVA. I no li ha caigut ni un pel de la barba. 

Per tant, quina credibilitat ens han de merèixer els arguments de dilació del procés independentista que ens ha ofert Artur Mas? Cap, ni una! Quan li van tremolar les cames —a causa de la magna manifestació que va organitzar l’ANC l’11 de setembre de l’any passat, 2012— va convocar a corre cuita una consulta electoral, amb rerafons plebiscitari, amb només dos mesos i mig de termini. Però com que la cosa li va sortir malament —en comptes d’assolir la majoria absoluta prevista, va perdre ... escons— i una enquesta de la primavera passada apuntava un altre retrocés, ara CiU necessita tres anys per intentar refer-se. I així seguir gaudint de la possessió de la “clau de la finca”. D’una Catalunya submisa a l’interès d’Espanya (Castella). 

Què passarà el 2016, d’aquí tres anys? Jo només vull saber què passarà el 2014, l’any vinent. El desllorigador de tot això està en poder de l’ANC. De l’ANC que el poble de Catalunya ha demostrat de manera fefaent que vol i necessita. A veure com l’utilitza...