En l'actualitat, i com a balanç, l'èxit i l'experiència de Terra Lliure es poden concretar en el fet que va saber dinamitzar els plantejaments independentistes i de ruptura fins a la seva dissolució. Un activisme armat que va acompanyar la reivindicacions socials i polítiques de l'independentisme i de les classes populars catalanes. Si avui hi ha un independentisme català convertit en majoria social és, en gran part, gràcies a l'activitat de Terra Lliure. Amb els seus mèrits i els seus errors.
Aquesta afirmació pren forma a observar com molts dels referents simbòlics lligats a Terra Lliure i l'independentisme modern són presents actualment entre la majoria de la població catalana, que opta per la via independentista. Però no només en el pla simbòlic, sinó en la concreció d'aquelles reivindicacions de l'independentisme de finals dels anys setanta, dels vuitanta i noranta. Així, la història reprèn la formes organitzatives i les propostes polítiques forjades antany, i aquest independentisme emergent que gira entorn de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) es teixeix de manera assembleària en pobles i ciutats, i fa seves les reivindicacions de l'independentisme de combat : reivindicacions lligades als interessos de les classes populars, com la insubmissió als peatges, la denúncia dels desnonaments, la reivindicació de la unificació dels territoris separats per imposicions jurídicopolítiques, defensa del territori i del medi, de la cultura catalana, etc . En els últims mesos s'ha pogut observar com aquesta marea independentista solapava a altres expressions reivindicatives de caràcter social, contra les retallades, l'atur, pel territori i denunciant els repetits atacs a la cultura catalana. Uns canvis de consciència profunds en la societat catalana, que acceleren una percepció crítica al llarg dels Països Catalans, i que han estat definits fa pocs mesos per Carles Castellanos a un article com la "Revolució catalana": una revolució política i multidimensional " que es basa en la pèrdua de legitimitat de l'Estat espanyol i l'esperança en una nova manera d'organitzar-nos col·lectivament en un Estat català independent. "
Però aquest protagonisme no cal atorgar únicament a l'organització clandestina, que va jugar un paper simbòlic i de confrontació inqüestionables. Tal com es va establir en les seves bases fundacionals, Terra Lliure naixia per acompanyar el moviment independentista amb les seves accions. Un moviment que arrenca el 1979 com un revulsiu contra els pactes constitucional i autonòmics que condemnaven el futur del poble català.
I tal com es descriu en el llibre Terra Lliure, punt de partida, recentment publicat per Txalaparta en la seva traducció en castellà, la lluita de Terra Lliure va mantenir dues virtualitats principals: primerament donar a conèixer el moviment independentista i els seus objectius, i, en segon lloc, situar forçosament el independentisme incipient en unes posicions de ruptura amb el sistema polític i econòmic dominant.
La lluita armada practicada per aquesta organització va actuar de catalitzador del moviment independentista, marginat i perseguit durant els anys posteriors a la mort física del dictador. Amb les seves accions posava de manifest el paper opressor de l'Estat i actuava contra els seus símbols i institucions (oficines de recaptació d'impostos, mitjans de comunicació espayolitzadores, responsables de la nuclearització, forces d'ocupació, etc.). Les accions de Terra Lliure tenien, en general, per una banda un paper institucional per al moviment, i la funció de denúncia de l'opressió i de propaganda de les reivindicacions de l'independentisme català.
Aquestes característiques li van permetre acumular la simpatia i suport d'una part important de les classes populars catalanes, que concebien aquestes accions com mostres de resistència i d'una estratègia esperançadora davant les negacions polítiques i culturals, el deteriorament del territori i les injustícies socials. Una acumulació de suport social que va entrar en declivi a finals de la dècada dels vuitanta, a causa de diversos factors interns i externs que van afeblir l'estratègia de l'independentisme de combat.
Paral·lelament a aquesta experiència armada, no podem deixar de recordar la importància i el paper dels Comitès de Solidaritat con los Patriotes Catalans (CSPC, terminologia que remetia al vocabulari del separatisme de les primeres dècades del segle XX), una organització de lluita contra la repressió que va contribuir notablement a augmentar l'extensió geogràfica i social de l'independentisme. En parlar de Terra Lliure no podem obviar els CSPC, que hi van jugar un paper d'eix estratègic, al costat de la direcció política no clandestina i de Terra Lliure. Sense els CSPC, que establien la defensa política dels represaliats, i vinculava familiars, amics, advocats i la resta del moviment, no s'haurien produït els avenços polítics i l'extensió social de l'independentisme esperonat per Terra Lliure.
El llibre Terra Lliure, punt de partida, del qual som coautors, explica la història d'aquesta organització armada simultàniament a l'evolució del moviment independentista. I la història de l'evolució, i en certa manera enfortiment, del modern Estat espanyol. En aquest sentit també explica el final d'aquesta organització i l'esgotament d'una estratègia reeixida fins llavors.
El títol del llibre no és casualitat, i estableix aquest lligam de l'independentisme actual amb la lluita portada a terme per Terra Lliure: el punt de partida. Si bé l'Estat i la classe dominant explotar la dissolució de Terra Lliure com una rendició ideològica, el temps ha col·locat les coses al seu lloc i en l'actualitat podem observar com, tot i la derrota militar, aquesta experiència va fecundar consciències entre el poble català. La veritat és que mai va existir tal rendició ideològica i, com s'ha demostrat, el replantejament sobre els mètodes de lluita i l'adequació a la nova situació va fructificar ben aviat en noves expressions polítiques.
També cal destacar d'una banda que es va aconseguir una amnistia encoberta el 1996 per a 25 dels processats durant les detencions de 1992 i el trasllat i millors condicions penitenciaries per al conjunt de presos independentistes, així com posicionaments del Parlament de Catalunya i de fins a dos-cents ajuntaments a favor d'una "Solució política, digna i col · lectiva" per a tots els represaliats, inclosos els refugiats, que no van poder beneficiar-se, però, d'aquestes mesures polítiques.
D'altra banda, la repressió desencadenada per l'Estat espanyol durant el 1992 es va convertir en un bomerang que va retornar posant-lo a la banqueta dels acusats del Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg, i condemnant-lo. I va mostrar així el veritable rostre de la persecució política contra l'independentisme català. L'Estat, la Guàrdia Civil i singularment el magistrat Baltasar Garzón van llançar els recursos de la repressió contra Terra Lliure i el moviment independentista, just en un moment en què apareixia un model d'independentisme "tranquil" i acrític encapçalat pel llavors líder d'ERC Àngel Colom. En definitiva, i vist des de la perspectiva, un contratemps que va costar molt car al moviment independentista i als militants de Terra Lliure. Però que potser va alliberar d'una estratègia que hipotecava el moviment amb múltiples sacrificis i acaparava certs recursos humans, més pendents de la lluita antirepressiva que del desplegament i consolidació del moviment.
Vist des d'ara, aquesta evolució en els mitjans de lluita, una evolució basada en el fet que cada forma de lluita ha tingut un paper en cada moment concret, ha permès que es pugui desplegar una sèrie d'aliances en termes de la Unitat Popular, amb una expressió de masses i institucional com la CUP, i alhora ha permès desplegar un moviment de Ruptura per la independència, amb aliances amb amplis sectors de la societat catalana.
Com ja hem exposat en altres ocasions, el recurs de la lluita armada ha servit durant un període de temps per arribar a la situació actual, en què apareix la possibilitat d'una altra sortida fonamentada en l'organització i la politització popular: la intervenció institucional, la mobilització popular, la desobediència i la creació d'un contrapoder popular i estructures d'estat com a via cap a la independència nacional.
I, lluny d'una concepció equívoca i idealista, dels quals han propugnat reduir el procés a la independència a una simple votació parlamentària o un fet merament identitari o exclusivament econòmic, amb les mínimes trencadisses, aquest esperit de l'independentisme de combat que va encapçalar Terra Lliure durant diverses dècades es fa present en l'esclat democràtic que viu el Principat de Catalunya i cada vegada més a la resta dels territoris dels Països Catalans. Cada vegada són més els catalans i catalanes organitzats en la lluita per la independència i el seu benestar social, que reprenen un esperit de confrontació amb l'Estat per tal de abastar els seus drets col·lectius. Es tracta d'un moviment popular ja emancipat de la tutela dels partits autonomistes al poder que han anestesiat la població durant dècades. Un moviment que va obrir una bretxa amb la consulta d'Arenys de Munt, i que es mostra al món a través de les mobilitzacions en defensa de la llengua, la insubmissió als peatges o la multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre.