Fa setmanes que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres van sorprendre'ns amb la seva proposta i la seva posta en escena. Molt mediàtica, per cert. Han passat els dies i està clar que si pretenien generar expectativa, ho han aconseguit.

Després de la irrupció televisiva ha arribat el torn dels actes pel territori i ara sembla que comencen a gestar-se assemblees escampades arreu de Catalunya. El moment d'hemorràgia social, crisi econòmica i fallida democràtica que estem vivint afavoreix que la seva proposta d'acumulació de forces desperti l'interès de nombrosos sectors socials de Catalunya.

L'èxit de la Crida al Procés Constituent rau en la capacitat d'aglutinar diferents sectors polítics i socials en un projecte comú: Fixar les bases del procés constituent que ha d'encetar Catalunya els propers mesos. I això ha atret sectors de l'esquerra oficial, de l'esquerra rupturista i moviments socials, tant de nous com de clàssics. Es poden retreure moltes coses als impulsors d'aquesta experiència. Manca de discurs sobre la territorialitat de la Nació Catalana, excés de personalismes mediàtics, poca consistència i escàs recorregut de base, nul arrelament...; però també cal reconèixer-li la capacitat d'aglutinar voluntats.

El marcat discurs social que encunyen Arcadi Oliveres i Teresa Forcades i el fet d'haver col·locat el sobiranisme en un segon pla ha aconseguit conformar un pol transversal anticapitalista on hi caben independentistes, post-independentistes, ecologistes, comunistes, anarquistes, socialistes transversals, moviments socials...però també des del meu punt de vista, oportunistes. M'explicaré.

Penso que d'una banda és frívol i ingenu donar per fet que el principat de Catalunya s'independitzarà de l'imperi espanyol en quatre dies i que tot plegat serà un camí de roses. Penso també que llençar aquest missatge és fer un enorme favor a les burgesies catalana ( la Caixa, Banc de Sabadell Cambra de Comerç, Duran i Lleida...) i espanyola,màximes interessades en dilacionar i erosionar l'actual procés sobiranista i desitjoses d'arribar a un pacte ( fiscal i social) que segelli per sempre més la sagrada unitat d'Espanya i preservi els negocis bruts d'uns i altres.

Donar per fer que Catalunya serà independent i concebre-ho com un mal menor per continuar la lluita social, és com a mínim desconèixer la història recent d'aquest país. Precisament, la burgesia catalana i les estructures de poder de l'estat espanyol ( monarquia, exèrcit, burgesia, aristocràcia espanyola, multinacionals...) volen tant si com no afeblir el moviment independentista, desinflar-lo i desactivar-lo, amb l'única voluntat de mantenir l'estatus quo actual i perpetuar l'estructura estatal actual que els permet practicar la corrupció, l'imperialisme i el pillatge econòmic i social. Sabedors del potencial revolucionari d'un nou país independent, faran tot el possible per mantenir l'actual marc estatal i monàrquic i impedir així qualsevol canvi social.

Tanmateix, si que soc del parer que cal acumular forces i unir lluites pels temps que han de venir. I el possible naixement d'un nou país lliure al món, pot esdevenir una oportunitat per redefinir estructures i bastir un nou ordre. I en aquest procés cal que les forces rupturistes arribin fortes al moment de la naixent república catalana, perquè si deixem això en mans de la dreta burgesa, hi sortirem perdent. Però insisteixo, que ningú es pensi que això ja està fet i que no haurem de sacrificar-nos per assolir-ho.

Però dissortadament, la pitjor amenaça que plana damunt d'aquest projecte impulsat per Forcades i Oliveres, és el risc que corre de ser reduït a una simple marca electoral, una simple suma de partits i moviments socials per concórrer a unes eleccions autonòmiques i treure més o menys diputats. Una operació que sens dubte seria muntar un gegant amb peus de fang, una simple oferta electoral més, adaptada al règim monàrquic i autonòmic que ens oprimeix com a poble i com a classe social.

No cal ser politòleg per copsar com alguns representants de l'esquerra oficial veuen amb interès el Procés Constituent, un interès oportunista que per ells passa en bona mesura per refundar i reflotar electoralment sigles i partits que han tocat sostre i instal·lar-se amb més pes en el Palau de Poder que és el Parlament de Catalunya. Un Palau de poder, l'objectiu del qual no és cap altre que desactivar dissidències, tal i com el nostre David Fernandez s'encarrega d'advertir-nos. . I davant d'aquesta amenaça convé no perdre el nord i convé tocar de peus a terra.

Soc del parer que efectivament Catalunya i els Països Catalans han d'encetar un procés constituent, que no té res a veure amb el mercadeig electoral. Estem parlant de ruptura en tots els sentits i d'obrir un procés constituent català que enceti una nova pàgina de la història. I en aquest moment històric crec que el Procés Constituent que impulsen Forcades i Oliveres ha d'enfortir el discurs nacional i el social, alhora que incorporar amb força el discurs ecologista, tant oblidat per l'esquerra anticapitalista en general i l'esquerra independentista en particular. I enfortir discursos vol dir esmolar praxis alhora que abraonar-se contra els jous que ens oprimeixen, que en el nostre cas és el flagel de l'imperialisme espanyol i del capitalisme global afegits a una burgesia catalana que vol sagnar-nos com a classe treballadora. En d'altres paraules, cal assumir sense complexos el discurs independentista i anticapitalista.

Amb tota la modèstia i humilitat del món, però alhora amb tota la legitimitat i contundència, soc del parer que l'esquerra independentista té un paper important en tot aquest afer. Ens correspon estar a l'alçada i ens correspon afrontar amb valentia els reptes del nostre temps; no hem de caure ni en paranys electorals ni en sectarismes ofuscats sinó que hem de saber lluitar amb el màxim d'eficiència.