El 4 d’octubre de 1997 es va celebrar un congrés extraordinari de paràsits a la Catedral de Barcelona, amb la presència estel·lar de 5.000 policies pacifistes, 300 monarques demòcrates, 500 banquers solidaris i 3.000 periodistes objectius.

Tot i el silenci mediàtic, no van poder esborrar la memòria col·lectiva de la lluita secular del poble català contra els borbons i l’espanyolització. Diguin el que diguin, la boda de la infanta Cristina va ser contestada pels sectors més dinàmics de la societat catalana i va ser un dels detonants de les mobilitzacions unitàries i massives dels anys posteriors.

La Diada Nacional d’aquell any va estar marcada pel to explícitament antimonàrquic. Malauradament, els partits que es deien republicans i d’esquerres no van moure fitxa. Les crítiques dins l’àmbit institucional van ser porugues i es van formular en veu baixa. Cap panxacontent volia ultratjar el gurú de la seva modélica Transición a la democracia.

Per tant, és fàcil entendre que el pes de la resposta social passés a mans dels joves i els estudiants. El jovent, sense la tutela del poder, no va tenir cap mania a l’hora d’assenyalar públicament les entitats col·laboracionistes, com va succeir amb els castellers de Sants, o d’organitzar una tancada al rectorat de la UB per denunciar l’assetjament policial en el campus de Pedralbes.

La crònica oficial la trobem perfectament reflectida en els articles a La Vanguardia de Carlos Sentís i Baltasar Porcel, els eterns llepaculs de la Monarquia. Ens volien presentar la boda de Cristina de Borbón i Iñaki Undargarín com a una oportunitat històrica per a encaixar-nos dins d’una Espanya pretesament plural. Ens volien fer creure que els nuvis i la Corona espanyola suscitaven l’adhesió de la immensa majoria de la població catalana. Però, per si les mosques hi havia algú que en dubtava, advertien de forma implacable que “las cosas son así desde hace veinte años y en lo previsible continuarán siéndolo”.

Però, simptomàticament, Lady Di no va acudir a la cita i amb els anys aquella imatge provinciana, mesella i aduladora amb la Monarquia se n’ha anat en orris.

Només ara que la infanta Cristina està imputada i que s’han destapat totes les corrupteles ordides amb el seu marit, l’Urdangarín; només ara que s’han esventat totes les intimitats i vicis sàdics del Rei; només ara, és quan sembla que alguns hagin vist la llum i que hagin caigut del cavall, com Sant Pau.

Ara Montblanc demana retirar el títol de Duc al príncep Felip. Però, no és allí on hi havia un batlle d’ICV que rebia amb els braços oberts el Duque?

Ara els responsables de l’aparell propagandístic del PSC de Barcelona reconeixen que  van inflar la xifra de persones que seguien a peu de carrer el casament de la infanta  Cristina. I ves per on, resulta que les joventuts d’aquesta trepa del PSC són els qui ara volen abolir la monarquia... n’hi ha per llogar-hi cadires!   

Definitivament, les seves mentides i la seva repressió ens han immunitzat. Ahir com avui sabem que no hi ha sortides falses, que les solucions són revolucionàries i als Països Catalans això vol dir: independència i socialisme.