El 1937 apareixia la pintada “Govern de Negrin, on és Andreu Nin?” amb la consegüent resposta: “A Salamanca o a Berlin”
Pels volts de 2009 un servidor gestionava una petita botiga de roba i complements, a la feixa de dalt del nucli antic d’Olot. Concretament al carrer dels Sastres.
El carrer dels Sastres d’Olot havia estat un dels carrers emblemàtics de la ciutat; sastres, ganiveters, tavernes, bodegues, i fins i tot, diuen, hi havia hagut dues fàbriques de fer fideus. Tota aquesta vida va ser desplaçada per pirates de l’especulació. A finals de la dècada passada, davant l'estat del carrer, els que llavors hi teníem botiga varem intentar re-dinamitzar el carrer per tal de tornar-lo a situar en l’imaginari col·lectiu. Des del principi la nostra intenció havia estat la de crear sinergies positives amb l' Associació de Comerciants d'Olot (ACO), associació sorgida de la confluència entre l'Associació de Comerciants i la Unió de Botiguers d'Olot. Amb tot, la resposta sempre va ser la mateixa “això no toca - sempre ha estat així – no hi ha res fer fora del que fem”.
Davant tanta “obtusitat” vaig tenir una idea per mirar d' exercir pressió: deixar anar un rumor, i deixar-lo anar allà on fos realment efectiu, als epicentres de la xafarderia i xiuxiueig del nucli antic. “Els del carrer dels sastres organitzarem una nova associació de comerciants i botiguers" Per donar-li mes consistència a "l'assunto" vaig dotar-lo d'un mínim de contingut "aquest nou ens serà empàtic, democràtic i transparent.” Tot just quinze dies després de deixar anar la "bomba", la regidora de comerç de l’ajuntament convidava als comerciants del carrer dels sastres a la presentació de no se què al saló de plens de la ciutat. La primera intervenció de la regidora va ser clara i taxativa; l’ajuntament no reconeixeria ni tindria per interlocutor cap altre associació de comerciants o botiguers que no fos l’actual ACO. Així doncs, puc dir que el rumor s'havia difós, molt probablement com el joc dels disbarats, però havia creat neguit i el resultat de tot plegat varen ser un seguit de declaracions de bones intencions, alguna intervenció mínima, i més predisposició a parlar i escoltar, tot plegat prou positiu. El poc esforç que va suposar esbombar el rumor va ser més profitós que les hores perdudes en absurdes reunions anteriors.
Serveixi aquesta anècdota com exemple de la força d'un rumor.
Fa uns dies Vilaweb publicava un breu informe sobre les estratègies dels organismes d'informació vinculats a la seguretat de l'estat "Què poden fer els serveis d’intel·ligència espanyols per aturar la independència?" A l'informe en qüestió parla de vells coneguts de l'esquerra independentista: La intervenció per crear divisions i conflictes i els rumors inspirats. Això és quelcom que no ens podem prendre com una cosa llunyana de la qual som revolucionàriament immunes, perquè avui per avui, no hi a res mes lluny d'això.
Alerta Solidària exposa que en la praxis diària de la persona militant està, en un lloc preeminent, la tasca de tallar de soca-rel els rumors, els safarejos, la conversa de bar, els descrèdits per raons personals embolcallats de pseudo raonaments polítics, etc. Si faig aquest escrit és per la preocupació que tinc davant el que darrerament he vingut sentint i llegint sobre militants de l'esquerra independentista, comentaris totalment buits de contingut objectivable, esbiaixats, sense fonaments. Massa sovint i de manera insistent sento comentaris i posicionaments enrocats, que única i exclusivament, busquen el descrèdit envers a militants de la CUP (fins i tot cap a territorials senceres) sense que en el fons hi hagi cap contingut empíric, senzillament es repeteix allò que s'ha sentit i comentat als nostres epicentres de la xafarderia i el xiuxiueig.
Cal que prenguem consciència que, contra nosaltres, no els fa falta, encara, il·legalitzar-nos, ni posar-nos "l'Otegui" a la presó, ni molt menys liquidar-nos "el noi del sucre", a nosaltres, amb un “rumoret” aconsegueixen el mateix resultat: deixar-nos cecs, travats, desorientats i dividits.
El 1937 algú va respondre una pintada, Andreu Nin, és a Salamanca o a Berlín. Qui va escriure la resposta era algú com tu o com jo, ho va fer amb el total convenciment d'estar combatent el feixisme i la traïdoria, ho va fer creient fins al fons del seu cor, que Andreu Nin, era un col·laboracionista, el rumor havia guanyat. Nosaltres vam perdre.