Aquest cap de setmana, quasi amb traïdoria, en virtut d’un rescat al sistema financer de Xipre s’aplicarà una taxa a tots els dipòsits bancaris. De fet es tracta de la detracció d’una quantitat a fi i efecte de finançar el dit rescat. És a dir els clients dels bancs pagaran el rescat dels bancs de la seva butxaca, però només es refereix als dipòsits, ningú ha dit res dels productes financers els titulars dels quals sortiran indemnes d’aquest despropòsit, els clients “d’infanteria” finançaran el rescat. Uns gestionen malament, uns altres fan el negoci i un tercer paga la festa. La detracció, per no dir-li atracament, es farà via impostos. Recordo que a Portugal l’any passat també es va fer servir aquesta via per tal de rebaixar salaris. Els tribunals no acceptaven la rebaixa de salaris per llei i es va optar per apujar les retencions i els impostos, a la fi la finalitat perseguida és la mateixa. El problema eren les nòmines del sector públic, mantinc el brut i disminueixo el net ja que apujo retencions i impostos, com que recapto jo cercle tancat.

La reforma laboral de 2012, RDL 3/2012 i després del tràmit parlamentari Llei 3/2012, conté una càrrega de profunditat important. La fi de la ultraactivitat dels convenis col·lectius, en el primer redactat, febrer, el termini era de dos anys en el segon redactat, juliol, era d’un any. A la pràctica ve a dir que a partir del 9 de juliol el 30% dels convenis en ultraactivitat decauen i es passa al conveni d’àmbit superior, en molts cassos també amb la ultra activitat caducada. Un conveni en ultraactivitat vol dir que la seva vigència ha acabat però que les seves clàusules reguladores segueixen actives, sense això i a falta de nou conveni la norma d’aplicació pot ser la bàsica, la de l’Estatut dels treballadors. Un problema evident, les noves contractacions per quines condicions es regularan? I un de menys evident que passa amb les condicions d’aquells que ja hi treballen? L’opció més lògica seria que les condicions passessin a considerar-se com a “més beneficioses” i, així a l’engròs es mantinguessin (El tema el podem complicar). Però clar tot i així al no estar a conveni podrien modificar-se amb certa facilitat via article 41 de l’ET, procediment de modificació substancial de condicions de treball.

El problema pot ser greu, i vista l’evolució de la situació econòmica dels darrers mesos de fet aquest mecanisme pervers és un regal, no per abaratir costos, que també, sinó per facilitar el finançament de les empreses. M’explico, davant de problemes de liquiditat, o per fer inversions, les empreses demanaven crèdits, “s’apalancaven”, en el moment que la via del crèdit és complicada fan l’”apalancament interior” és a dir retallen costos, bàsicament massa salarial, via rebaixes salarials o expedients de regulació per quadrar balanç. Les plantilles financen amb el seu esforç l’activitat empresarial i en molts cassos els seus propis acomiadaments. És el mateix cas que a Xipre els impositors financen el rescat del banc, cornuts i pagar el beure. “Apalancament intern”.