Un fantasma recorre les ments de molta gent a banda i banda del Sènia: la possible independència unilateral de les quatre províncies principatines, que deixaria a mercè dels estats ocupants la resta del territori. Aquest pensament denota, des de ben començament, una honesta preocupació per la integritat territorial, però pateix segons el meu parer  d’una visió massa mecànica i estàtica dels conflictes i les realitats socials. 

L’anhelada independència, ni que sigui d’una part de la nació,  emergeix així com un nou fons de problemes, i en lloc d’encoratjar i ser objecte d’emulació, sembla un pesat llast que impedeix qui així pensa articular cap proposta de resolució propositiva.

Tanmateix, la sotragada que suposarà el camí cap a la independència de les quatre províncies principatines, farà que tant la resta de la nació (País Valencià, les Illes, La Franja de Ponent, la Catalunya Nord) com especialment l’Estat Espanyol, canviem també i en direccions oposades a una velocitat inimaginable en temps presents i pretèrits. Segons el meu parer, hi ha una sèrie d’elements que condicionaran i molt el futur i les actituds polítiques.

Per començar, cal observar que la crisi del capital a nivell internacional no només no afluixa sinó que, dia rere dia emergeixen amb més força els desequilibris intercapitalistes. El capitalisme mundial, més enllà de la propaganda,  no està aconseguint recuperar la taxa de guanys (raó última de qualsevol crisi capitalista) i això aguditza les tensions imperialistes, els processos de concentracions de capitals i la caiguda a les perifèries capitalistes dels estats menys eficients.

L’Estat Espanyol és un dels que continuaran patint els efectes amb més força perquè, lluny d’aprendre en aquest anys de crisi sistèmica que la competitivitat a llarg termini es guanya o es perd pel grau de  modernització i eficàcia del sistema productiu global, continua aplicant les receptes del capitalisme més primitiu. L’Estat ha apostat com a única solució per l’increment de l’explotació directa dels i les treballadores, augmentant la taxa d’atur (enguany arribarem a 7 milions de persones aturades a nivell estatal) i reduint així la capacitat de realització de beneficis al “seu” territori. Amb aquesta política i per molt que continuen traspassant rendes del treball al capital, l’Estat espanyol continuarà circulant per la perifèria dels centres capitalistes en una caiguda lliure que els pot portar directament a la sorra  del sistema.

És de preveure també que aquesta política de classe que només serveix als sectors més oligàrquics i conservadors del capitalisme estatal i internacional, tinga com a contrapunt un increment de les resistències populars que més d’hora que tard s’acabaran convertint en autentiques alternatives sistèmiques. Quan aquestes alternatives convergeixen i es fusionen amb les lluites de caràcter nacional, emergeixen amb forces impossibles de controlar. És el que comença a passar a Catalunya i el que es pot preveure que passarà al la resta dels Països catalans.

Un altre aspecte paral·lel i complementari serà la mateixa debilitat creixent de l’Estat i els seus aparells. L’Estat espanyol, tant si comença a negociar (cosa molt improbable) amb les nacions en procés d’independència, com si es troba de sobte amb una política independentista de fets consumats, serà cada dia que passe un estat més desprestigiat, més dèbil, reduït i marginat al concert internacional, i sobretot menys necessari per a la resta de països del sistema imperialista. No vull dir amb això que deixe de ser perillós, ni que oblide la seva practica repressiva i venjativa. Això aniria en contra de la seva gènesi constitutiva. Però sí vull dir que aquesta creixent debilitat estructural els pesarà com una llosa que dificultarà els seus moviments.

Al País Valencià les coses tampoc restaran estàtiques. Els mals del capitalisme “espanyol” es multipliquen ací exponencialment. Si més amunt denunciàvem les fórmules primitives de l’oligarquia espanyolista, ací a més de primitiva és grollera.  La debilitat estructural de la burgesia autòctona els impedeix fins ara actuar com a classe per a si (en un sentit nacional), cosa que provoca que siga cada burgés qui cerque la seva solució individual. L’expressió del que diem la podem trobar en el paradigmàtic Juan Roig, inserit a les estructures “reials” del poder espanyol  i que s’ha convertit en el major defensor de les polítiques explotadores: cal que treballem com a xinesos per a que ells mantinguen els seus nivell de guanys.

Però heu ací que aquestes polítiques interessades per a uns quants,  comencen a tenir dos tipus de resposta. Per una banda un increment important de respostes de la classe treballadora i altres sectors populars. Per una altra, destacats membres de la mateixa classe social de l’oligarca de Mercadona s’adonen que amb eixa política, tot i els seusguanys a curt termini, s’acaben convertint en polítiques  poc efectives a mitjà i llarg termini. Les recents declaracions del president d’AVE, Vicente Boluda, reclamant més inversions estratègiques, unes noves relacions fiscals amb l’estat, més relacions econòmiques amb el Principat i deixar de banda falses i estèrils batalles van en aquest sentit.

A tot això cal sumar la situació política, síntesi última i atemporal del sistema econòmic.  Al País Valencià tenim un Govern intervingut de facto, sense líquidesa per fer front a les seves despeses més corrents, amb un grup parlamentari dividit i tacat de corrupció fins a la medul·la i sense saber què fer més enllà d’obeir i defensar les polítiques dictades des de Madrid. Tenim també una oposició molt dèbil, instal·lada en la denuncia de la corrupció però sense oferir alternatives reals i engrescadores. Contradictòriament, aquesta oposició pot esdevenir alternativa electoral quan dissortadament no és alternativa social. El País Valencià apareix  a hores d’ara com un gran vaixell, sense rumb i sense timoner. 

Amb aquest panorama semblaria que el més normal és que ens acabem enfonsant amb la resta de l’Estat Espanyol, i això és una possibilitat ben real i la que genera dubtes i temors. Cal, però, tenir en compte un altre factor que pot esdevenir determinant: La voluntat política del poble convertida en acció. Tots els elements esbossats  (i molts més que per qüestió d’espai no puc ni anomenar) són elements dinàmics, interrelacionats en permanent canvi i moviment. Per què hem de pensar que en eixa situació dinàmica, la voluntat política del poble serà estàtica?  Que és allò que ens empeny una i una altra vegada a negar l’evidencia del moviment constant?  No serà la por al canvi o a allò desconegut el que ens paralitza la ment mentre tot gira al nostre voltant?  Si tot canvia, per què ens neguem a ser subjectes de decisió?

Cal una condició necessària perquè els canvis operen en una direcció desitjable i favorable als interessos nacionals i socials del poble català al País Valencià: la intervenció política dels sectors conscients. Cal convertir el desig i la voluntat no només en denúncia, sinó en acció política nacional i socialment transformadora. Tant si volem o no, els canvis es produiran. Que vagen en una direcció o altra depèn del subjecte polític que no és un altre que el nostre poble, i això depèn entre d’altres coses, dels agents polítics autoconstituïts amb consciencia nacional i de classe i amb el valor de fer política ara i ací.