Cap proclama política estatal (disfressada d’esborrany legislatiu) no és casual. La lògica de control, de dominació i de repressió de l’Estat espanyol -secular i reformulada segons les necessitats tàctiques de cada context- no és cap fet atzarós. I encara menys quan es tracta de culminar un llarg procés de colonització política (ideològica), amb el cavall de Troia de la persistent -sota diversos registres- substitució lingüística com a ariet.

La nova agressió vigent, doncs, només és una fita més en el camí d’estigmatitzar i d’escarnir (ara, sota l’eufemisme d’especialidad”) una llengua -concebuda més enllà, és clar, de la concepció tècnica de ‘mitjà de comunicació’- que representa la saba cultural d’una nació. Totes les llengües del món són vehicles de transmissió de la història, de la concepció del món i de l’imaginari col·lectiu. La llengua és, doncs, un factor qualitatiu dins la vida nacional.

És per aquesta raó que ara el ministeri espanyol de “cultura” -d’imperialisme políticocultural- ha emprès una nova embranzida contra la nostra llengua. Però només n’és el primer pas. Quan J I.Wert digué que calia espanyolitzar els alumnes del nostre país es referia precisament a això: a la creació d’una doble línia d’ensenyament. I saben que aquesta opció comporta la minorització de la llengua: no suporten que actuï com a fonament de cohesió social, sinó que a més, a més, sigui element estratègic d’identificació nacional.

Però no serà únicament la subsidiarització lingüística l’únic objectiu. La programació contra l’ensenyament de la nostra història (que, recordem, no té el rang d’obligatorietat a l’ensenyament secundari) serà una baula més d’aquest programa polític colonitzador. Un poble sense narració pròpia és un poble que esdevé província: esclau.

Espoli fiscal, violència simbòlica, opressió política són tres columnes que conflueixen en una volta: la desaparició com a cultura nacional. Més de tres-cents anys de persistència poden donar en aquest segle el resultat previst…?

Però també en poden capgirar el sentit! Ho podem fer si desobeïm activament aquest objectiu, si ens afirmem com a comunitat nacional en reclamar -ara més que mai- el dret a l’autodeterminació, si explicitem la unitat civicopolítica que aconduirà l’alliberament de la Pàtria.

La retòrica borbònica –recordem-ho: de Felip V a Carlos III- sempre ha maldat per a abolir la llengua com a element vehicular de l’ensenyament: prohibint-la directament. Ara, en una mostra més de neofranquisme, de populisme parafeixista, el govern espanyol -amb el suport, és clar, institucional monàrquic- vol fer exactament el mateix: aplicar la lògica cínica del poder per a rematar la feina. Al País Valencià i a les Illes en som testimonis. A la Franja -amb la maniobra de l’aragonès oriental- també.

És cert que els mecanismes repressius del franquisme no tenien acreditació internacional. Fa trenta-quatre anys que els mecanismes estatals espanyols -burocràcia i agents repressius- han perfeccionat la maquinària de guerra bruta i de guerra psicològica. Les darreres eleccions al Parlament han estat vera mostra d’aquesta pràctica. Però la propaganda de la por no és cap argument racional, ni la demagògia servirà per a deturar la voluntat majoritària d’un poble.

El GAL lingüístic de Wert-Camacho és una maniobra, fins i tot de distracció, per a fer creure que la llengua colonitzada és un fet ‘natural’ que sempre-tindrà-àmbits d’ús. I no. La llengua, com a fet social, requereix una majoria social per a dotar-la d’estatus polític determinant, propi. I aquesta suficiència vol dir independència.

El Futur és nostre si sabem actuar amb intel·ligència política i sabem guanyar àmbits d’influència en el procés de revolució política que ens va deixar el passat l’Onze de Setembre!

Visca la Terra!

Països Catalans, desembre de 2012