Arran de les diferents controvèrsies que ha generat la convocatòria d'una manifestació unitària, per part de la ANC, el proper 11 de setembre i el debat intern que s'ha generat dins de la CUP, m'agradaria poder fer la meva aportació.

Fa pocs mesos, vaig publicar un article a la revista 'Lluita' (número 281, desembre 2011 – gener 2012) titulat: 'Independència, comencem a tenir full de ruta. Transformació social, en tenim?' en el qual feia una petita anàlisi de la història recent de l'independentisme, de la seva evolució des del 13S amb la consulta d'Arenys de Munt i de com s'estava plantejant el futur proper. En aquesta petita anàlisi ja s'albirava el que ara ens està succeint, alhora que també plantejava algunes solucions.

Però el que intentava deixar molt clar en aquell article, i des de la meva anàlisi, era que el procés per aconseguir la independència del Principat s'estava accelerant amb molta rapidesa, amb una important incorporació activa de persones procedents de les classes populars, que volien solucions als problemes que estaven patint, i que aquest procés s'estava convertint en un procés irreversible i sense aturador. Al mateix temps, donava per fet que aconseguiríem la independència del Principat en un termini relativament curt de temps –com tot indica que acabarà passant–, malgrat que amb un model social que mantindrà els mateixos defectes que té la nostra societat actual.

Des de la meva modesta aportació, també vaig fer una reflexió final dirigida a l'EI i, conseqüentment, també a la CUP: 'Hem de començar a pensar en el dia després [de la independència], no ho podem obviar, perquè estem avançant molt ràpidament, demorar-ho pot implicar que el model social en el qual creiem no es pugui aconseguir mai. També hem de començar a pensar en com s'encara la transformació que nosaltres volem per estructurar el nou estat que es comença a prefigurar a l'horitzó i com es treballa per portar la resta de la nació catalana cap al mateix procés que estem vivint al Principat.

Que no calguin algunes majories absolutes per fer-nos obrir els ulls!'

També he dit públicament en altres moments que 'si la CUP no existís s'hauria d'inventar perquè, més que fer partidisme, fem País' –referint-me a la totalitat de la nació i a la totalitat de les classes populars que són el principal bastiment del nostre País– o que 'La CUP sempre ha demostrat una maduresa molt important. El juny de 2009, en una assemblea nacional, es va decidir de no anar a les eleccions autonòmiques per només tretze vots en contra. És una divisió al 50%, i això no va crear cap tensió, perquè s'assumeix el funcionament de la majoria. El fet que tinguem diferències d'opinió en alguns aspectes no ens impedeix continuar treballant junts'.

Aquestes són algunes de les fortaleses de la CUP. I m'agrada destacar-les.

Una altra que m'agrada destacar és l'elevat nivell de democràcia interna que tenim i l'acceptació, per part de la immensa majoria, de la llibertat d'expressió que tenim tots els militants. A diferència del que passa en els partits tradicionals, els de l”establisment”, en els quals qui parla, qui piula, qui es mou, qui gosa dir quelcom diferent, trencant la disciplina establerta, ja sigui per les “cúpules”, ja sigui pels “òrgans de direcció implantats”, ja sigui per l'”aparell del partit”, se'l critica i se l'aparta, sota una malentesa no acceptació, no acatament, d'una “tramposa” voluntat de la majoria de l'organització, quan del que es tracta és de la voluntat d'una minoria de l'organització que es volen fer passar per 'consens majoritari' o per 'consens democràtic'.

El que és important, per a mi i per moltes altres persones que estem a la CUP, és que, a diferència del que passa en els partits de l”establisment” –els quals pretenem substituir–, la implantació consensuada i democràticade la tàctica i de l'estratègia, aprovada per les assemblees nacionals, es respectada per tothom. I que es respectada per tothom sense imposar-la per sobre de les opinions individuals, ja que aquestes mai podran canviar aquella tàctica i aquella estratègia prèviament fixada per tot el conjunt, possibilitant que el debat al sí de l'organització sigui més ric i més divers que a la resta d'organitzacions polítiques. Que hi hagi companys de militància que tinguin una opinió diferent a la meva, que acostuma a ser en qüestions de detalls, per mi, és molt important, perquè m’ajuda a portar les meves reflexions personals molt més enllà, m’ajuda a avançar i m’ajuda a enriquir-me ideològicament. Fet del qual s’acaba beneficiant molta més gent.

Unes altres de les fortaleses importants que té la CUP, i que sempre destaco, són la capacitat de treball de la seva militància, i la convicció i determinació que tenim per defensar els nostres postulats polítics en àmbits externs al nostre entorn. Fet que ens ha portat a acabar sent els capdavanters i els líders d'aquests àmbits, amb un reconeixement explícit per part de totes les persones que, alienes a la nostra organització, participaven, en aquells àmbits, colze a colze amb els nostres militants. Les consultes van ser un clar exemple –tot i que no ha estat l'únic–. I el resultat es va poder comprovar a les darreres eleccions municipals, en que, en aquells municipis a on els militants de la CUP van participar activament en la seva organització, les seves assemblees locals van recollir un vot important dels seus veïns, sent aquest un suport a la feina feta i un vot de confiança a les polítiques que podíem dur a terme. Podria citar alguns exemples dels que conec, però em limitaré a recordar: Arenys de Munt (òbviament), Navàs, Girona, o més propers al meu àmbit territorial: Arenys de Mar, Vilassar de Mar, Premia de Mar o Sant Cebrià de Vallalta.

Al meu entendre, en aquesta nova situació de l'independentisme, en la qual està participant activament moltíssima gent nova que fins ara no ho havia fet, que no disposen d'una ideologia clarament definida i que reclamen democràcia, llibertat, justícia social i unitat, hi falta la implicació decidida de persones amb capacitat, convenciment i ganes d'establir el lideratge ideològic necessari en tota organització. Sóc de l'opinió que aquesta tasca la podrien realitzar perfectament persones/militants de l'EI o de la CUP, essencialment perquè la nostra motivació va molt més enllà d'aconseguir la llibertat del Principat: volem la de la totalitat de la Nació però, a més, volem transformar la nostra societat.

La transformació de la nostra societat és una tasca molt complexa i difícil, però només podrem intentar acomplir-la si ens impliquem activament en aquestes noves formes d'aglutinació i d'organització de masses que actualment estan apareixent. La transformació de la nostra societat no l'aconseguirem recloent-nos en els nostres propis entorns. Uns entorns que, per altra banda, ens aporten una bona dosi de comoditat atès que no posen en dubte els nostres posicionaments, per la coincidència d'una important cohesió ideològica. No podem convertir-nos en una elit tancada en el nostre propi entorn vivint en una realitat paral·lela desvinculada de la que volem transformar “com si no anés amb nosaltres”.

¿Perquè, sovint, som tant refractaris a aquestes noves formes d'organització política a les quals elsfalta un guiatge clar? De ben segur que un psico-sociòleg ho podria determinar molt millor que no pas jo. Però tinc la sensació que passa per una certa, com dir-ho, por? inseguretat? Sensació d’inferioritat? Vertígen? Manca de convenciment? Falta de confiança en les nostres pròpies capacitats per liderar projectes ambiciosos que transformin la societat d'una forma real més enllà dels discursos? Potser optaria per aquesta darrera. Ser coneixedors que disposem de la capacitat per liderar i transformar la nostra societat pot implicar aquests dubtes, perquè ¿i després què?

I puc posar un exemple clar que conec de molt a prop, Arenys de Munt. ¿Quan la CUP d'Arenys de Munt va passar a tenir opcions de guanyar les eleccions municipals? I vull recordar que en les municipals anteriors del 2007 només vàrem aconseguir un regidor i érem la darrera força política amb només un 9% de vots de l'electorat, com va passar en molts altres municipis.

Ens vàrem convertir en un projecte prou engrescador quan vàrem començar a participar activament en aquelles estructures associatives del poble que estaven treballant, com passa ara, per la independència de la nostra nació i quan vàrem obrir de bat a bat les portes de la CUP a tota la població. Amb diferents estratègies, algunes noves, altres molt antigues. Això ens va permetre fer-nos molt més propers, aconseguir unes bones llistes electorals, a més de molts recolzaments populars. Fins i tot vàrem incorporar persones que van fer el pas, que es van comprometre i que van passar de posicions més conservadores a posicionaments totalment revolucionaris. Vàrem negar-los la seva arribada a les nostres posicions? Vàrem sospitar, recelar o desconfiar d'elles? No, les vàrem acceptar de ple dret. Perquè confiàvem en les nostres possibilitats, confiàvem en les nostres capacitats, confiàvem en nosaltres mateixos i teníem la seguretat que aquestes noves incorporacions no malmetrien gens el nostre discurs transformador. És més, ara, aquestes persones tenen un discurs proper als nostres plantejaments o que, fins i tot, van més enllà que la podíem tenir nosaltres.

Quin ha estat el resultat? El que ja tothom coneix: vàrem guanyar les eleccions municipals i ara tenim aquesta alcaldia mítica entre l'independentisme actual. Però existeix un altre resultat que no tothom coneix i és que a Arenys de Munt estem duent a terme polítiques molt avançades de transformació de la nostra població, basades, de moment, en la remunicipalització de serveis que estaven en mans privades –aigua, deixalleria, escola bressol, neteja d'edificis públics i properament recollida d'escombraries, manteniment enllumenat públics i d'altres que tenim al sarró–, en participació ciutadana –pressuposts municipals, ordenances fiscals, subvencions a entitats, tot fet amb votacions populars–, en democratització –els veïns poden intervenir en els Plens, o altres més complexes–, en claredat i transparència de la gestió –us recomano una visita a la pàgina web de l'ajuntament http://www.arenysdemunt.cat/, la columna que trobareu a la dreta s'ha incorporat des que nosaltres hi som–, realitzant ajustos importants en les despeses de personal sense que s'hagi produït cap tensió social –el que demostra que es poden fer sense haver d’agredir les classes treballadores–, o introduint menús amb productes ecològics i de proximitat a l’escola bressol –realitzats per un restaurant del poble que, ara, tindrà l’oportunitat d’oferir-lo a la resta de la població–. I moltes coses més que estem gestionant en el dia a dia –fet que evidencia que la transformació real no està renyida amb la gestió del dia a dia i que aquesta no hagi d’estar realitzada des d'actuacions no neutres– i moltes altres que tenim pendents de fer.

I tot això ho hauríem aconseguit mantenint-nos tancats en la nostra torre d’ivori? Clarament, no! A Arenys de Munt vàrem passar dels discursos a l'acció guiats pel nostre programa polític i estem transformant, socialitzant, el nostre municipi.

Tota aquesta explicació venia a tomb de l'ANC. Per nosaltres, l'ANC, hauria de ser una de les nostres grans oportunitats d'entrar a fer política en una organització de masses amplia, però no per adoctrinar-los ni aprofitar-nos-en, sinó per treballar colze a colze, per fer avançar el nivell de consciencia nacional i social, per fer les coses com sabem, perquè al final, la gent honesta i coherent del país –que n'hi ha, i molta– ho acaba reconeixent i s'acaba posant del nostre costat, d'una forma o d'una altra.

Però el que no val és dir “no ens hi posem perquè van per un camí diferent al nostre” perquè al no posar-nos-hi si que acaben per anar per un camí diferent, però si ens hi haguéssim posat hi hauria hagut la possibilitat que anessin pel nostre mateix camí i que fóssim molts més els que féssim aquest camí que nosaltres volem fer.

Respecte a la manifestació, tothom pot anar a allà a on consideri convenient –faltaria més– o no anar-ne a cap o anar-se'n a la platja –com de ben segur que hi haurà molta gent que ho farà, alguns, fins i tot, de l'EI també– tan se val. Però sempre amb el màxim respecte per a tothom i a l'acceptació de totes les opcions, des dels que organitzen la manifestació tradicional i històrica, fins als integrants de l’EI o de la CUP que participen en l'organització de la manifestació unitària de l'ANC –que també n'hi ha–, fins als que hi assistiran a una o a l'altra o els que assistiran a les dues.

Jo tinc clar el que faré –aquesta és una de les meves formes de fer política, dir les coses clares, especialment quan se’m pregunta, fet que molta gent agraeix, perquè la capacitat d'evasió dialèctica davant de preguntes que busquen la resposta polèmica només hauria de ser una pràctica que realitzessin els polítics de l”establishment”–: aniré a la manifestació de l'ANC. Perquè, com algú va dir en algun article publicat a Llibertat.cat, més enllà de tenir un paper representatiu de la CUP –i per extensió a tot el moviment– sóc l'alcalde d'una vila mítica entre l'independentisme actual i el meu lloc és amb la gent del meu poble i tots, o gairebé tots, aniran a la manifestació de l'ANC i, a rel de la notícia que va aparèixer sobre la duplicitat de manifestacions, molts m'han demanat que hi sigui, amb ells, a la manifestació unitària. I això és el que haig de fer, per poder continuar transformant el poble que, ara, m'ha tocat governar –que ara ens hem guanyat governar–.

Però amb el màxim respecte per la manifestació històrica de l’EI. Una manifestació que s’ha de fer i que s’ha de mantenir. No podem perdre aquest valor de la nostra tradició, no podem perdre els nostres orígens. I, molt probablement, l’any vinent jo hi seré i, espero, que acompanyat per molts dels meus veïns, engruixint, encara més, la nostra manifestació.