L’11 de setembre de 2012, el Poble s’ha manifestat massivament per la independència. Per això, Artur Mas, llest com una guineu, ha mudat el seu discurs del “pacte fiscal” i ara ens parla de “crear estructures d’Estat” per a Catalunya. Veiem, perplexos, com els convergents reclamen una “independència” lampedusiana i sense estridències, perquè aparentment tot canviï però que en el fons continuï igual que fins ara: sota el seu control.

L’Estat espanyol i els poders fàctics (especialment el lobby unionista del puente aéreo), ja comencen a contrargumentar l’independentisme: negant el dret de decidir del poble català, posant en qüestió la viabilitat econòmica de la independència, recorrent a l’espantall de l’exclusió de la UE i de la divisió de la societat catalana. En breu, començarem a visualitzar la guerra bruta, fruit de la infiltració –inevitable- d’agents espanyolistes en llocs clau de la nostra societat i en el si de les organitzacions populars.

Si deixem que l’hegemonia del sobiranisme i l’independentisme estigui a mans de CiU, el resultat serà una sobirania precària i buida de contingut social, que es pot plasmar en una nova “home rule” amb alguns beneficis fiscals, que torni a recórrer a la Corona espanyola com a símbol d’un nou pacte de les elits dominants per rellançar una Espanya titella de la UE.

L’alternativa passa per vertebrar un Estat català amb un model republicà, no sols en oposició a l’anacronisme de la monarquia, sinó com a expressió d’uns valors republicans basats en la voluntat popular, la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la democràcia (participativa i econòmica) i la laïcitat que, junt amb la plena incorporació dels valors ambientalistes, són els fonaments des dels quals és possible albirar la transformació socialista de la nostra nació.

En política cal saber moure’s, reflexionar i tenir sempre clara la correlació de forces. Si davant la realitat canviant no ens movem, quedarem desplaçats per algú altre. L’assoliment dels nostres principis estratègics (reunificació - independència – socialisme) està en relació directa amb la correlació de forces existent, la qual només pot variar a favor de les classes populars si aconseguim que augmenti el nivell de consciència i d’organització.

Per a construir una alternativa socialista als Països Catalans, necessitem un estat propi. La territorialitat és irrenunciable, però la realitat és complexa i no admet apriorismes, perquè som una nació esquarterada en quatre estats i quatre comunitats autònomes. Per tant, el tot o res és un debat estèril. Hem d’organitzar-nos i pensar en clau nacional (de Països Catalans), però estem obligats a actuar d’acord amb la realitat sociopolítica de cada localitat i territori.

Hem de saber llegir la realitat i, en aquest sentit, cal reconèixer que a la Comunitat Autònoma de Catalunya la correlació de forces existent ha catapultat la consciència independentista. També hem de tenir clar que qualsevol procés d’independència passa, necessàriament, per fases interclassistes, amb totes les contradiccions que això comporta. Per tant, si volem esdevenir actors polítics de primer ordre i no ser absorbits, és important que fixem de forma clara les nostres línies vermelles en matèria de drets socials, laborals i nacionals, d’aquesta manera evitarem sorpreses desagradables.

La CUP, com a expressió organitzativa més visible de l’Esquerra Independentista, ha de resoldre de forma urgent el debat sobre la lluita institucional. En el cas que decideixi anar a les properes eleccions al Parlament Autonòmic de Catalunya, haurà de concretar si hi va en solitari o bé si opta per sumar-se amb altres sectors de l’esquerra nacional a un projecte d’acumulació de forces sobiranistes i d’esquerres a l’estil de Bildu al País Basc (conscients, però, que a aquí l’Esquerra Independentista parteix d’una situació més feble). Simultàniament, per evitar futurs malentesos i confrontacions internes, la CUP també haurà de clarificar el seu paper en les mobilitzacions i lluita de masses i, particularment, en relació al moviment social sobiranista que avui articula l’Assemblea Nacional Catalana.

L’èxit global de la Diada Nacional de l’11 de setembre de 2012 i la imminent escalada de la confrontació social, amb una vaga general a la vista, ens obliga a reflexionar, debatre i moure fitxa. No podem permetre que l’Esquerra Independentista quedi arraconada. És l’hora d’esmolar l’eina i preparar-nos per al combat polític i social del curs que comença.