Des de fa una setmana un Maragall —que no és pas poeta— acapara una bona part de les notícies i opinions dels diaris convencionals i digitals. No és, per descomptat, cap novetat, si destaquen per alguna característica els Maragall polítics és precisament per la seva permanent voluntat de no passar mai desapercebuts. Primer fou en Pascual, al qual devem no tan un esdeveniment tan formidable com el Fòrum de les Cultures que se celebrà a Barcelona l'any..., l'any..., l'any... Bé, l'any que fos. I ara l'ha substituït l'Ernest.

Els socialistes catalans s'han esverat d'allò més davant el seu comportament. Alguns d'ells, com l'inimitable Manuel Bustos i la gran esperança blanca del PSC, Daniel Fernández, l'han convidat —, en una visió que no pot ésser més unívoca, monopolística i paternalista— a que deixi el partit i, sobretot, el seu escó! Sembla que tenir un parer o un plantejament diferent de la direcció no és gaire aconsellable: qui es mou no surt a la fotografia.

El més greu del cas és que la carta que li adreçaren li demanava —imaginem que no gosaren exigir-li-ho— que ho fes per “coherència personal, dignitat política i ètica democràtica”. Una justificació tan genial que no ho podria ésser més! Sens dubte, la frase perfecta per a definir com entenen la política la majoria dels que ostenten posicions de domini al nostre país.

Per “coherència personal” ha de deixar el partit l'únic diputat del PSC que ja posat de manifest que posa per davant la seva “coherència personal” que no pas els seus interessos? Aquell que no ha dubtat en posar en perill la seva estabilitat i el seu lloc al partit per a mantenir-se fidel a la seva manera de pensar?

Per “dignitat política” ha d'abandonar-lo aquell que ha procurar retornar a l'exercici de la política un xic de la dignitat que fa tant de temps va perdre? Aquell que entén que la ideologia i els interessos generals del país han de passar sempre per davant dels interessos, majoritàriament oportunistes o estrictament electorals, del partit de torn?

Per “ètica democràtica” ha de cedir el seu lloc al Parlament qui ha demostrat que ètica i política no són —millor, no haurien d'ésser— dos conceptes incompatibles? Qui ha cregut que un diputat, que qualsevol diputat, no es deu al seu partit, sinó als seus electors? Qui ha tingut present el principi, tant de temps deixat de banda, de la sobirania popular?

Per “coherència personal, dignitat política i ètica democràtica” el que hauríem de fer la immensa majoria dels electors és, no ja demanar, sinó exigir que s'estableixi, d'una vegada per totes, un sistema de llistes obertes, amb una circumscripció electoral reduïda, que permeti un control directe dels nostres representants.

Un sistema que permeti que els qui decidim si un diputat hagi d'abandonar o no el seu escó siguem, directament, els votants i no pas el tan inaccessible com inabordable aparell dels partits, que premien la fidelitat —l'obediència cega i incondicional— i no pas l'honestedat.