Les darreres nits han estat, si més no, atrafegades i tedioses. Incertesa, rumors i girs sobtats de tot plegat: l'Andreu de Tortosa és en presó preventiva sense fiança, en Ruben de Can Vies tres quarts del mateix. A la Laura de la CGT li demanen 36 anys de presó (sí, ho heu sentit bé: 36!) per cremar una falla davant del Casino financer de la Borsa de Barcelona.

La llista de detinguts i multats s'allarga arreu, ja sigui per defensar drets socials durant la darrera vaga del 29-M, escridassar el dèspota que enfonsa les Illes, els illencs i la seva (nostra) llengua; o bé per sumar-se als milers d'estudiants que prengueren els carrers de la ciutat del Túria durant la #PrimaveraValenciana en defensa d'un ensenyament digne, públic i de qualitat.

És innegable, un pes d'impotència se't carrega sobtadament a les espatlles observant tal panorama, la sensació d'haver estat ultratjats i la ràbia davant el silenci apàtic del telenotícies vespre, on tots aquells que eren, són o es trobaran sols enmig de l'angoixant estretor d'una cel·la, no són més que un número anecdòtic comentat de passada, i encara gràcies.

Saben que estem avançant, i cada dia s'aguditzen més les seves contradiccions. Com fa palès l'Eduald d'Argentona la seva repressió és directament proporcional a l'ensulsiada: s'estan enfonsant i en són conscients.

L'espectacle mediàtic, buit de legitimitat legal, que signifiquen l'empresonament dels nostres dos companys i la esperpèntica condemna amb que s'amenaça a la Laura, no deixa pas de ser això: un muntatge amb ànims d'impressionar al personal, d'escarni públic i de marcar caps de turc a mode d'avís per una rosa de foc que torna a encendre's i escampa el polvorí arreu on hi quedi consciència per resistir i poder popular per construir.

El crit que seguí tot plegat fou clar i unànime “Hem perdut la por!”, i un cop presa l'embranzida no quedà espai per retrocedir: la seva repressió més que tallar-nos-les, ens dóna ales, eines, motius i discurs renovat per confrontar-los.

Puig ha errat els càlculs, ni això és “Sherwood” ni tenim “Robin Hoods”, ni màrtirs o herois variats a desmuntar. Som molts, moltes i l'anonimat que ens empara és el fet de no necessitar màscares o passamuntanyes a diferència dels botxins de banda groga i porra en mà que s'amaguen a les cantonades dels nostres carrers els dies d'encesa general . Podem estar inscrits a totes les seves llistes negres i aparèixer retratats a les webs de “recerca i captura” ciutadana; no ens n'hem amagat mai, hem viscut sempre plantant cara (i donant-la).

Cal que recuperem cada minut d'existència que l'Andreu i en Ruben deixin entre els murs d'hipocresia de comissaries, jutjats i presons; que cada insult per part del goril·la que els emmanilla torni multiplicat pels milers que som esdevenint clams de rebel·lia. Cal treure'n suc i, parlant clar, rèdit polític d'això que suporten ara els companys empresonats.

Les concentracions solidàries i condemnes públiques s'escampen per ciutats, pobles i barris , l'optimisme-sempre entès com quelcom revolucionari a l'hora de parlar de voluntat- es contagia sense aturador. Les nits són nostres i les parets ja demanen la llibertat dels detinguts i la recuperació dels nostres drets com a persones, poble i classe. Els costarà car de tenir-vos tancats.

"Si dic que quelcom no m'agrada, resisteixo. Si em preocupo, a més, perquè allò que no m'agrada no es repeteixi, estic resistint. Protesto al dir que no segueixo col·laborant. Resisteixo quan m'ocupo que la resta tampoc col·laborin" (Ulrike Meinhoff).

Perquè mentre ens quedi dignitat, no hi haurà futur si no és de lluita: resistim!

Llibertat vaguistes presos!