90 anys del naixement; 50 de la publicació de l’obra cabdal, Nosaltres, els valencians (i secundàriament del Qüestió de noms); i aquesta setmana 20 anys de la mort d’en Joan Fuster. Amb eixa triple coincidència – capritxos del destí...-, aquest havia d’ésser un any de commemoracions, homenatges, reivindicacions i demés al voltant de la seua figura. Aquesta setmana n’hem tingut un xicotet –suficient- tast de tot això. D’entrada, no és aquest un article sobre el pensament d’en Fuster, ni sobre la seua figura; només unes breus línies amb intenció d’obertura de tot això.

A la introducció de La Via Valenciana (E.Lluch, 1976) el seu autor explica que el Nosaltres, els valencians (d’ara en avant, NeV) separa la història de la prehistòria dels valencians. I que el llibre –i el pensament d’aquell Fuster dels ’60- té la vàlua històrica incommensurable d’haver obert tots els interrogants sobre el País Valencià, la seua caracterització i les perspectives com a poble. Em sembla una bona anàlisi. És conegut que en Fuster actua com un revulsiu, com un accident històric –algú en diu “xamba genètica”- que accelera la presa de consciència de grups d’universitaris i en general, d’aquella nova generació de quadres polítics emergida als ‘60 i els seus cercles d’influència. Tant és així que el que anomenem la qüestió nacional valenciana passa al centre indiscutible de l’elaboració teòrica i la discussió política. En poc més d’una dècada, la recuperació nacional es configura com a eix central de la ideologia dominant del conglomerat de forces antifranquistes, respecte al qual hom s’ha de posicionar i acceptar inicialment d’una o altra manera –ni que sovint siga més l’oportunisme que la consciència la causa de l’acceptació, o fins i tot l’acceptació per a la desactivació...-. Tanta potència tenia que hom va dissenyar una intel·ligent estratègia política, que coneixem com a blaverisme, que es pretén antítesi de la primera. Parafrasejant un paisà del meu poble, “ja sabem com va acabar tot allò”...

Amb tot, i sens dubte, hem d’agrair aquell accident històric. Ni és el l’únic ni és el primer intel·lectual que es qüestiona sobre el país, però possiblement presentà un fórmula atractiva i innovadora –d’ahí el ‘shock’, l’accident- en aquells emergents i canviants ‘60. No entre ara en més detalls de la seua figura; això ja ho han fet altres (per exemple, més o menys complet: eines 17) i hem d’aprofitar bé el temps com a recurs ben escàs que és... En tot cas, quede clar el reconeixement personal de la figura d’en Fuster i particularment de la importància del seu pensament polític en el seu context històric.

Dir açò no és res nou; fa 20 anys de Fuster i 50 del NeV i toca reivindicar la seua figura. Correcte. Al meu parer, cal diferenciar els diferents tipus d’homenatges. D’una banda els (més) academicistes, que posen en valor el seu pensament i les seues aportacions en diferents camps, sense cap més implicació que reivindicar-lo com a l’intel·lectual potent que fou – Fuster i la música, i tot això...-. És ben lloable i segurament ben necessari; no és això, però, el que m’interessa. L’altre tipus d’homenatge o reivindicació –digueu-li com vulgueu- és aquell que posa de relleu llur pensament polític per a reconèixer les aportacions i amb voluntat de projecció de futur. És ací, en tant que pensament polític i projecció de futur, on vull centrar-me. Hi trobe una pega; quasi tota la tinta utilitzada va en la mateixa línia: Fuster és genial i la seua teoria -el seu paradigma interpretatiu- essencialment correcta. En altres paraules, les seues tesis continuen sent vàlides en allò més bàsic, continua sent el far principal que ens ha de guiar en l’obscuritat com a poble.

El País Valencià de 50 anys després del NeV és un país modern, amb les tensions pròpies de les ex-perifèries capitalistes, tan espanyol –més?- que en aquells ’60 però amb minories més conscients –segur- que llavors -i amb una carta perduda?-. Els reptes són ben similars; això vol dir que el procés de construcció nacional no ha avançat massa en termes nets. I eixe panorama fa necessari recuperar –si és que mai algú l’havia oblidat!- la figura d’un intel·lectual individual com en Fuster. I tant.

Pense, però, que reivindicar Fuster, si el que es pretén és dotar la reflexió d’una vigència present i d’una projecció futura més que d’un vernís acadèmic, és –o hauria de ser- quelcom diametralment oposat a l’adoració d’unes tesis embalsamades al mausoleu dels ‘resistents’. En altres paraules, rellegir en Fuster al País Valencià actual no és un exercici de conservació política i tampoc d’abstracció temporal.

S’ha escrit molt i ha plogut molt –o potser no tant?- al País Valencià des de llavors. Així doncs, és complicat –possible?- hui rellegir en Fuster sense considerar el procés històric esdevingut els darrers 50 anys. Si pretenem projecció de futur, parlar d’en Fuster – des les seues tesis- fa necessari parlar de les esmenes a les mateixes, les negacions, els intents de superació. Parlar d’en Fuster fa necessari parlar de com ha anat el procés valencià aquestos 50 anys, de quina ha segut l’evolució de la societat valenciana en termes de consciència nacional. En definitiva, parlar de la proposta política d’en Fuster és parlar del País Valencià, en termes de caracterització teòrica i d’estratègia política vers l’objectiu fusterià: la recuperació nacional dels i les valencianes.

Cal donar vida a en Fuster; això és plantejar un homenatge en termes de futur i en termes de debat. Cal exprimir la seua lògica: no dogmàtica, escèptica, apassionada pel país dels valencians i la seua construcció moderna i conscient -d’un poble en si a un poble per a si-. Difondre el seu pensament com a ‘excusa’ per a tornar al centre –a tots els centres- la qüestió nacional valenciana, però –evident- amb tots els aprenentatges dels darrers 50 anys. Llegir Fuster per a pensar València; rellegir en Fuster per a repensar el País. 50 anys després, nosaltres, els i les valencianes, tenim tot un bagatge històric, una experiència de lluita i algunes aportacions teòriques que enriqueixen l’univers teòric fusterià. No és poca cosa... Eixe –i cap altre- és ara i ací el millor homenatge que podem fer-li: la discussió enriquidora sobre el País Valencià, sobre els Països Catalans, en pro d’una praxi –teoria i pràctica- eficaç per a la recuperació com a poble. Aprofitem l’ocasió; i fem-ho bé...va de bo!

Vallada, juny de 2012