Durant molts anys s’han fet debats i més debats sobre la manera de construir políticament els Països Catalans independents ... I – com era previsible – no han estat les paraules sinó les circumstàncies de la lluita les que han accelerat finalment el procés.
És evident que la consciència política independentista s’ha desenvolupat sobretot al territori de Catalunya-Principat i que en aquesta part de la nació les coses estan força madures per a aconseguir la independència en el termini d’un nombre prou curt de lustres. Però, tal com s’ha assenyalat en diverses anàlisis de l’esquerra independentista publicades en aquest mateix mitjà (Llibertat.cat), la repressió de l’Estat espanyol i les mobilitzacions populars estan dibuixant “a sang i a foc” el mapa de la nostra nació: les brutalitats de la policia i la guàrdia civil contra la gent del Principat (contra els vaguistes, contra manifestants del públic al partit Barcelona-Atlètic, etc.), s’encadenen amb la persecució dels estudiants valencians i dels ensenyants i estudiants mallorquins
El poble català arreu del territori nacional es troba en estat d’ebullició permanent. Per bé que aquest estat de sensibilització no es reflecteixi a curt termini en resultats electorals, sí que és clarament el presagi de canvis en profunditat que ens acosten de manera accelerada al nostre objectiu de manera conjunta i amb plenitud nacional.
Com en altres moments de crisi del poder de l’Estat (com va ser en la segona meitat dels anys 70, a la fi del franquisme) la repressió ocupa un primer pla. Els poders de l’Estat (incloent-hi evidentment el poder autonòmic de CiU) s’esforcen per a garantir l’odre establert accentuant la repressió contra les mobilitzacions socials. És com si els botxins de l’Estat espanyol proclamessin obertament ara i abans: “sabem que s’acosta alguna mena de canvi i cal tenir el poble espantat i els sectors més combatius fora de circulació”. No és, per tant, un fet casual que la repressió es concentri damunt els sectors més combatius del poble català, i arreu del territori de la nostra nació.
Abordar amb estratègia política la repressió
La repressió, que hem assenyalat com a particularment important altre cop, no pot ser tractada, però, només de manera reactiva. Com en d’altres moments de la història recent de l’independentisme (sobretot d’ençà del 1979) cal servir-se de la repressió per a aconseguir l’extensió social de l’independentisme i l’enfortiment de la consciència política del poble català. La lluita contra la repressió ha d’implicar cada dia nous sectors socials, cosa que no és difícil a causa de l’aspecte desproporcionat i arbitrari que adopta la repressió d’un Estat espanyol en decadència. Un tractament intel·ligent de la resposta antirepressiva anirà articulant el conjunt dels Països Catalans al voltant d’una mateixa lluita contra un mateix enemic.
Distingir entre els discursos
En moments d’una certa confusió com els actuals, en què els creadors d’opinió es mostren desconcertats, és important saber distingir entre els diferents discursos, i molt especialment entre aquells que es refereixen al nostre àmbit nacional.
Cal saber triar i potenciar el discurs integrador i mobilitzador entre la selva de falsos discursos desmobilitzadors. La solució adequada de la “qüestió de noms” ha de permetre la mobilització més àmplia i ha de comportar la integració de les diferents àrees i regions històriques dels Països Catalans en una mateixa lluita. Així, per exemple, si la proposta d’anomenar el conjunt dels Països Catalans com a Catalunya ha de ser desestimada en aquests moments pel seu caràcter avantguardista, també s’han de rebutjar, i radicalment, denominacions de caire secessionista com la que proposa de conferir un caràcter “nacional” a una part de la nació (sigui el País Valencià o el Principat).
Cal saber observar, d’altra banda, que la circumspecció davant la denominació de Països Catalans per al conjunt de la nació catalana té almenys dues expressions principals, la dels sectors immobilistes (de fet, “criptoespanyolistes”) i la dels sectors independentistes del País Valencià. Així si els immobilistes (espanyolistes encoberts) s’oposen a aquesta designació i a inhibir-se des del Principat del que passa al País Valencià, per exemple, és principalment per una mena de castració ideològica que té les arrels en un pacte històric tàcit i inconfessable de l’autonomisme amb el poder de l’Estat espanyol, segons el qual, l’autonomisme principatí es mostraria favorable a abandonar el País Valencià i les Illes en mans d’Espanya, mentre se li permetés de fer la viu-viu, a canvi d’alguns privilegis immediatistes. Es tracta, doncs, de l’expressió ideològica d’un interès planament i rasament burgès, de curta volada. Un prejudici sense fonament, però que la ideologia autonomista dominant fins avui, ha estès força, especialment al Pricipat.
Deixant de banda aquestes tergiversacions, el que és cert és que els independentistes del País Valencià estan obligats a resoldre la qüestió de noms dins la perspectiva de fomentar la mobilització col·lectiva i la integració nacional de les lluites, tal com ho hem assenyalat més amunt. Així, es podria acceptar des d’aquests pressupòsits, una certa prudència en l’ús del terme Països Catalans per tal d’anar-lo desplegant en la mesura que la consciència política del poble català del País Valencià vagi avançant. Tot sembla indicar que les reticències davant la designació de Països Catalans, des del País Valencià, provinents dels sectors sincerament independentistes, no van més enllà d’aquesta recomanació de gradualitat i de consideració del procés de conscienciació, un procés que té la possibilitat d’accelerar-se en el moment actual. En la gestió adequada d’aquesta proposta hi pot haver la solució per al desenvolupament del moviment independentista de masses al País Valencià. Caldrà que el conjunt de la nació catalana estiguem atents a les necessitats i exigències del País Valencià sense reticències ni incomprensions, avui obsoletes i més nefastes que mai.
Superada, amb l’ensulsiada del “món del totxo”, l’etapa dels oasis polítics de les Illes i del País Valencià, i en la perspectiva que s’acabin per sempre els silencis sepulcrals enterrats pels clientelismes especulatius, s’acosta una nova etapa en què la força del nostre conjunt nacional prendrà una gran rellevància política, i en la qual només la sortida independentista serà capaç d’aportar solucions a les necessitats polítiques i socials de la nostra societat nacional. Ens hi hem de preparar de manera adequada.