Artur Mas —aquest gran home que de bon matí es desperta independentista convençut; després d’esmorzar, esdevé realista convençut; al migdia, autonomista convençut; i al vespre, regionalista convençut— ens explicà dimarts que el seu govern es veia obligat a dur a terme tot un seguit de noves retallades, per un import total d’uns 1.500 milions d’euros.
Un tercer “pla d’ajust” —per emprar el seu mateix eufemisme— del tot imprescindible, provocat no pas la seva gestió, sinó “imposat pels errors dels altres”, per aquells que “no han fet els deures” i que, al damunt, es dediquen “a donar lliçons” als qui sí els han fet. A la inversa, l’Estat espanyol, en comptes de “fer els deures propis” s’ha dedicat a alliberar-se de les seves obligacions “centrifugant el dèficit” i traspassant als altres els esforços fiscals que hauria de dur a terme.
I no tan sols això sinó que ni tan sols paga els deutes que ha contret i que legalment hauria d’abonar. Ho expressà amb tanta claredat com contundència el nostre President: si el govern espanyol pagués els 759 milions d’euros corresponents a l’addicional tercera de l’igualment retallat Estatut “la meitat d'aquest pla no l'hauríem de fer”.
L’endemà vam saber que més de tres quartes parts del total —1.069 dels 1.500 milions previstos en les noves retallades— es pensaven aconseguir aplicant les mesures en educació i sanitat previstes pels decrets del govern presidit per l’immutable Mariano Rajoy: res més natural i lògic que començar retallant els serveis més prescindibles! Al cap i a la fi, mentre TV3 pugui seguir retransmetent futbol i la Fórmula 1 cada dissabte i diumenge, no ens cal preocupar-nos ni per l’educació ni per la salut!
Ben segur que el nivell educatiu no té cap relació amb el nombre d’alumnes que ocupen una aula. Un mestre per a cada vint alumnes?, per a vint-i-cinc?, per a trenta?, per a trenta-cinc?, per a quaranta?, per a...? I quina diferència hi ha?
Potser d’aprendre, no aprendran gaire, però, és clar, i això què hi fa? Faran més amics que mai i s’ho passaran d’allò més bé! Ja ho deien els nostres avis: “Com més serem, més riurem!” A més a més, l’acumulació d’estudiants ens permetrà reciclar una bona pila d’acudits: tots els que tenen a veure amb la cabina dels Germans Marx, els dels elefants en un sis-cents i els del milió de xinesos en una cabina de telèfons...
Què més podríem demanar? Potser un augment de la qualitat educativa? Quina utilitat pot tenir, aprendre? Avançar en l’informe PISA? Millorar ell nivell educatiu i cultural del país? Bajanades! Bajanades i més bajanades! Com si la majoria dels futbolistes haguessin estudiat gaire, i mireu si es guanyen bé la vida!
Pel fa a la salut, tres quarts del mateix: els nostres avis tampoc no tenien accés a una sanitat universal i gratuïta, vivien molt millor que no pas nosaltres, sempre feien bona cara i la farmàcia pràcticament ni sabien què era. Així que els pensionistes, tan aviat com es quedin sense cap cèntim per a abonar ni l’euro sanitari ni el copagament que els correspongui, només han de fer com els nostres afortunats ancestres: anar al bosc a recollir herbes al bosc. Com la medicina natural, res!
Amb l’avantatge que així caminaran un xic, respiraran millor, es trobaran bé, no hauran d’anar a cap hospital, en podrem tancar algun que altre més, els metges i infermeres catalans seguiran marxant a treballar a l’estranger, ens estalviarem les seves nòmines... i tots contents!
I, així, qui dia passa, any empeny!