Mentre no assolim la plena sobirania no podrem honorar com es mereixen totes aquelles persones que han posat el seu gra de sorra en la vertebració nacional del país. És el cas de Joan Fuster.

Fins que això no passi, hem de recordar-lo i oferir-li el nostre modest homenatge, rellegint la seva obra i posant en solfa tot allò deia per modificar o reconduir el nostre procés de (re-)construcció nacional. Es tractar d'enriquir el debat obert que ens va deixar i projectar-lo més enllà de les seva obra. És en aquest sentit que gira la proposta de Llibertat.cat i Maulets.

I això ho hem de fer també perquè Joan Fuster encara és incòmode, i no només per a l'espanyolisme, sinó també per a molts que se'n defineixen seguidors, aquells que consideren Fuster i els Països Catalans com a culpables de la situació que viu actualment la política valenciana. Un argument utilitzat des del nacionalisme conservador del Principat per no intervenir-hi, exclamant a tot vent que no volen involucrar-se en afers interns dels valencians. Tot plegat, fa que es generi un silenci a l'entorn del seu nom, no només institucional, sinó també polític. De moment, enguany cap organització de l'arc parlamentari valencià no l'hi ha organitzat cap homenatge, fora d'algun nucli local.

D'altra banda, més d'un haurà sentit “Què, encara creus en els Països Catalans?”; però com diu Jaume Fàbrega, “De fet, la interiorització d'un auto-rebuig a aquesta idea, com si fos políticament incorrecta, és força comuna en els nostres polítics i agents culturals. L'autoodi no s'expressa solament en l'àmbit de la llengua, sinó també en el del territori.”

És en aquest punt on volia arribar, en el sentit que l'oblit, la marginació, el silenci... de Joan Fuster ha generat també el silenci de la nació. Un silenci només trencat pel conjunt de l'independentisme, per alguns mitjans de comunicació i per una part de la ciutadania que no ha renunciat mai als referents nacionals, en una situació en què tot i superant les fronteres interiors, l'articulació cultural i política es feia cada cop més complicada. Ara bé, aquesta resistència ha mantingut la flama.

Una flama que comença a despertar consciències i més quan les enèsimes agressions contra la nació es van accentuant dia a dia des de Madrid i també des de París. En el camp lingüístic, pel que fa al català a l'escola; en el camp de l'àudiovisual, com és la prohibició del senyal de TV3 al País Valencià; la necessitat d'un corredor mediterrani més enllà de les orientacions polítiques conservadores; la corrupció política que envaeix el conjunt de la nació... de destrucció del territori.

I ens adonem que la proposta de Joan Fuster està més viva i més oberta que mai, per molt que els detractors del sud i també del nord li recriminin precisament això la seva indefinició més enllà del marc referencial, els Països Catalans que cal anar (re)-construint i articulant com a un eix vertebrador.

La commemoració del 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, el valencians és un bon moment per reconduir aquest debat més enllà de l'àmbit universitari i situar-lo de nou en l'agenda política dels mitjans. Cal començar a trencar el silenci.