Quan el precari estat de salut va fer adonar al dictador Francisco Franco que, contra la sospita generalitzada, no era immortal, en un intent de perpetuar el seu règim va cedir tots els seus poders i atribucions a Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, conegut més tard com a Juan Carlos I de España, que no era altre que el jove fill de Juan de Borbón y Battenberg, compte de Barcelona, fill al seu torn d'Alfonso XIII, l'ínclit promotor de la indústria pornogràfica espanyola que va escapar-se d'un complot d'Estat Català (partit fundat anys enrere per Francesc Macià, un polític del que podrien aprendre força coses els actuals dirigents de la comunitat autònoma de riure en la que vivim) que pretenia fer volar el tren reial al seu pas pels túnels de Garraf; més mort que viu, de totes maneres, la nit del 14 d'abril de 1931, el que semblava que estava destinat a ser l'últim rei de l'estirp dels Borbons espanyols fugia cap a París cames ajudeu-me a causa d'unes eleccions municipals (perquè llavors diguin que la política municipal és un tema menor!) que a Catalunya va guanyar de manera indiscutible l'Esquerra Republicana i a Espanya d'altres formacions que també lluitaven per un règim democràtic i republicà. Passats quaranta-quatre anys d'aquella nit, com deia, Franco llegava a l'actual monarca un règim que feia aigües —més per la pròpia incompetència que per la pressió social, no ens enganyem— , tot encomanant-li la missió de mantenir la unitat d'Espanya al preu que calgués, iniciant-se així el que seria conegut com la Transición, o el que és el mateix, l'estafa i el rentat de cervell més grans de la història.

En aquella transició teledirigida pel mateix règim van col·laborar-hi gairebé tots els partits polítics que encara ara ens governen, posant i traient d'on van poder o on més els va convenir; maniobres, totes elles, de les quals poc després sorgiria una constitució en la que es traïen els principis bàsics de la República i les legítimes aspiracions nacionals de Catalunya per les que havien lluitat, mort i exiliat (no ho oblidem) centenars de milers de persones; devia ser per això, que els dirigents polítics de l'època, intentant alleujar la mala consciència (un tal Roca Junyent va renunciar, per més inri, a un sistema fiscal propi per a Catalunya), van elaborar una ximpleria intel·lectual anomenada joancarlisme, gràcies a la qual, tot i manifestar-se republicans i/o catalanistes, podien ser alhora uns fidels servidors de la monarquia hereva del feixisme. Aquesta original tendència ideològica es basava en la tesi que el rei havia portat la democràcia (què us deia abans, del rentat de cervell?), havia salvat ell tot solet el país d'una nova dictadura (un fet poc contrastat, segons els experts), i era un home entranyable que parlava català en la intimitat (d'això últim no n'existeix cap dubte, el rei és tot un home).

Passats els anys, però, amb la monarquia que ens van introduir per l'engonal cada cop més desprestigiada a causa dels escàndols de corrupció en que s'ha vist involucrat algun dels seus membres (ep, sempre presumptivament!), dels trets accidentals que continuen disparant-se a la casa reial (cal recordar que en un accident similar al de Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón, Sa Majestat Juan Carlos I va matar al seu germà petit, Alfonso de Borbón y Borbón-Dos Sicilias?), i quan en un context que a molts ja recorda per catastròfic al de la pèrdua de les colònies d'ultramar han enxampat al rei en persona caçant elefants (un animal del que mai s'han conegut males intencions cap a l'espècie humana en general, ni cap als hemofílics en particular), el que dictaria el sentit comú és que els autoproclamats joancarlistes es deixin de filigranes teòriques i encapçalin d'una vegada per totes el combat per la República. Molt em temo, però, que en una nova maniobra de transvestisme ideològic, aquesta classe política que fins al moment ha donat cobertura ideològica, mediàtica i econòmica al rei no farà més que reciclar-se en fervent seguidora del príncep Felip, perpetuant d'aquesta manera una dinastia i un règim que els catalans no hem triat. És clar que això als independentistes no ens hauria de sorprendre, màxim si entre aquests felipistes nous de trinca s'hi amaguen els mateixos que anys enrere corrien a penjar-te la llufa de terrorista, en assabentar-se de la teva ideologia, i ara durien una estelada al cotxe oficial, si no fos per por a que els nois d'un altre Felip els clavin una multa que llavors haurien de pagar. Ha!