Hi ha pocs documentals tan necessaris com el projecte “Operació Garzón contra l’independentisme català”. És absolutament necessari i urgent, tant des del punt de vista informatiu, com històric, com nacional, com democràtic. L’atzar ha volgut que el vintè aniversari d’aquella malaurada operació hagi coincidit amb l’expulsió de Garzón de la judicatura espanyola. Una coincidència que ha despertat tot tipus de panegírics cap al jutge estrella, començant pel guardonat documental d’Isabel Coixet, una macroentrevista feta a mida del megajutge, al qual en seguiran uns quants més, alguns fets a casa nostra.

No vull entrar ara i aquí a qüestionar els nombrosos i greus punts febles d’aquest tipus de panegírics. Fer-ho seria errar el tret. Sempre és més profitós subratllar els encerts que no els errors. I el documental engegat per Llibertat.cat i Zeba Produccions és un gran encert. Avui, més que mai, cal deixar constància documental d’una operació que mai s’hauria d’haver oblidat, per la seva magnitud, per la seva brutalitat i per la seva planificació extrema. Va ser l’operació político-policial més contundent feta mai per l’Estat espanyol. Ni tan sols al País Basc s’havia viscut una ràtzia semblant! Més tard, gràcies a la “doctrina Garzón” sí que n’hi hauria, però el 1992 els Països Catalans van ser l’escenari d’una operació insòlita.

L’Estat va aconseguir l’objectiu que perseguia: espantar l’independentisme i assegurar que o bé s’estava tancat a casa o bé fugia del país mentre Barcelona celebrava els Jocs Olímpics tranquils i espanyols. I això és el que va passar: uns quants van optar per agafar vacances abans d’hora i la gran majoria es van quedar a casa arraulits. I això es va aconseguir no només detenint a tort i a dret, sinó sobretot torturant tots i cadascun dels detinguts i assegurant-se que les tortures no passaven desapercebudes, magnificant-ne així les seves conseqüències. Un operatiu rebuscat i pervers al capdavant del qual hi havia el jutge Garzón.

I tot això, avui, vint anys després, sembla haver quedat oblidat. Per això, lluitar contra aquest oblit és de justícia informativa, històrica, democràtica i nacional. Els antics ja deien que la història l’escriuen els vencedors. Això és tan cert com que el cel és blau. Però de vegades la història fa giragonses insospitades i un documental ben fet pot aconseguir que allò que el 1992 l’Estat va assumir com una victòria sobre l’independentisme –vençut per la tortura i la por-, avui esdevingui una derrota.

David Bassa
President del Grup de Periodistes Ramon Barnils