Ara fa deu anys es va implantar l’euro amb l’argument del progrés econòmic i la integració a l’Europa de la bonança i el benestar. Malgrat tot, el temps ha demostrat el contrari, i allò que era benestar s’ha convertit en un maldecap pels que menys tenen, ja que tot s’ha anat encarint.

Ara que fa deu anys de la implantació de l’euro és un bon moment per fer un repàs dels canvis que han patit els ciutadans. I és que avui en dia tot resulta més car amb una moneda que ens va ficar de ple a Europa a canvi de gratar la butxaca. Quant han pujat els principals productes i serveis? I els salaris? I l'IPC? Desgranem les xifres d'un canvi d'època: comprar pa costa un 85% més que en temps de la pesseta.

Han passat 10 anys des que vam tenir a les nostres mans els primers euros. Avui, ni la Unió Europea ni la moneda única viuen els seus millors moments, amb una crisi capitalista que amenaça l’existència del sistema i massa rumors parlant del retorn a pessetes, marcs, francs, lires.

És moment de fer comptes. El ciutadà del carrer sap que els preus han pujat, però quant? I què ha passat amb els salaris? Han pujat el mateix?

Les primeres pujades

L'euro va ser impopular des del principi per una senzilla raó: els preus de productes i serveis van pujar més del que s'esperava. En el seu moment, l'OCU ho va comprovar amb termòmetres de preus presos en diversos moments clau.

Els resultats van demostrar que ni els comerços ni les administracions públiques van complir la promesa de convertir preus sense trampes.

Les primeres turbulències van arribar entre setembre de 2001 i gener de 2002:

- Pa: el preu de l'aliment essencial per excel·lència va pujar una mitjana del 24%.
- Bitllets de bus i metro: un 6% més cars en només 4 mesos.
- Preus en bars de Madrid i Barcelona: cafès, cerveses i altres consumicions van començar a costar un 7% més.
- Cinema: les entrades van pujar un 9% de mitjana.
- Correus: xifres de rècord difícils d'explicar. En aquests primers 4 mesos el cost dels seus serveis es va incrementar en un 51%. No els va semblar suficient, ja que les tarifes han seguit pujant i enviar una carta o un paquet ens surt avui un 107% més car que el setembre de 2001.
- Pàrquings: un 13% més cars.

El primer any els consumidors es van estrènyer el cinturó i esperar que amainés el que semblava ser una tempesta puntual. Però no va ser així:

- Diaris: el 2002 van incrementar el seu preu en un 7%, iniciant un camí que explica per què la premsa ens costa avui en dia un 28% més que abans de l'euro.
- Cotxes: un de nou va passar a ser un 8% més car. La tendència alcista va continuar durant anys però es va invertir amb la crisi. Avui "només" costen un 7% més que amb la pesseta.
- Pàrquings: no contents amb les primeres pujades, els aparcaments van incrementar les tarifes un 7% més el 2002. Com a resultat, van pujar els seus preus un 21% en 16 mesos.
- Perruqueries: Tallar els cabells costa avui un 36% més del que costava amb la pesseta.

Les pujades es consoliden

Malgrat que alguns experts asseguraven que no es tractava d'un ajustament puntual per posar-nos al nivell d'Europa, les pujades de preus es van convertir en tendència, carregant tot el pes del canvi sobre les espatlles del consumidor.

A partir de 2002 és possible consultar les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i confirmar que la llei de la gravetat no s'aplica a tots els camps: hi ha coses que pugen i mai tornen a baixar:

- Pa: des de gener de 2002 ha seguit pujant, costant avui un 49% més que llavors (i un 85% més que al setembre del 2001, quan encara pagàvem amb pessetes).
- Ous: de 0,07 euros la unitat han passat a costar 0,15, una pujada del 114%.
- Llet: de 0,60 euros el litre a 0,89, un 48% més.
- Arròs: d'1 euro el quilo a 1,45, una pujada del 45%.
- Oli d'oliva: un litre costava de mitjana 2,1 euros. Avui paguem 2,8, un 33% més.
- Carn de vaca: de 7,70 euros el quilo a 10,50, un 36% més.
- Carn de porc: de 5,15 euros el quilo a 6,50, un 26% més.
- Patates: de 0,32 euros el quilo a 0,69, una espectacular pujada del 116%.

L’habitatge, un 66% més car

Protagonista indiscutible de la bombolla immobiliària i del seu posterior punxada. Tot i les considerables baixades des que va començar la crisi, les xifres segueixen sent inaccessibles per a un treballador:

- Habitatge de segona mà: segons la web immobiliària Idealista, el març de 2001 el metre quadrat costava 328.923 pessetes a Madrid (= 1973 euros) i 351.312 a Barcelona (= 2111 euros). A l'octubre de 2011, costava 3507 euros a Madrid i 3588 a Barcelona. Només en 10 anys, pujades del 78% a Madrid i del 70% a Barcelona.
- Habitatge nou: segons la Societat de Taxació, el desembre del 2000 el metre quadrat costava de mitjana a Espanya 1453 euros. Onze anys de maó desbocat ens porten als 2419 euros de juny de 2011: un 66% més.

Transport, entre un 45% i un 58% més car

- Tren: és un 45% més car que el 2002, segons dades de l'INE.
- Autobús: costa de mitjana un 48% més.
- Transport urbà: ha pujat un 58%. Aquí pots consultar les tarifes actuals.
- Carburants: la seva pujada serveix per explicar la dels transports en general, ja que els combustibles costen avui un 82% més que abans de l'euro.

IPC i salaris: les xifres que no justifiquen les pujades

Pràcticament tot és més car, però què ha passat amb els salaris? Han pujat? L'Enquesta d'Estructura Salarial de l'INE aclareix qualsevol dubte. El 2002, el salari mitjà a l’Estat era de 19.802 euros bruts a l'any. El 2009 (última enquesta publicada), se situava en 22.511 euros. L'increment en els salaris no arriba al 14%.

A l'hora de revisar els salaris, en moltes empreses es pren com a referència l'índex de preus de consum (IPC), que reflecteix la inflació i el cost de la vida. El elabora l'INE mitjançant una enquesta que determina el que costa una hipotètica cistella de la compra en la qual s'inclouen alimentació, roba, comunicacions, transport, oci i altres despeses quotidianes. En el seu càlcul no es té en compte la compravenda d'habitatges (encara que sí els lloguers).

La pregunta incòmoda és si l'IPC aconsegueix reflectir la realitat que hem descrit. Entre el 2002 i 2011, la seva variació acumulada no va superar el 32%. Només la tecnologia, la premsa, els cotxes i la carn de porc van pujar els seus preus per sota d'aquesta xifra.

L'IPC no reflecteix la pujada generalitzada de preus des de l'arribada de l'euro. En aquest sentit, els ciutadans de l’Estat omplen les seves butxaques amb salaris que s'han quedat obsolets respecte a aquestes pujades, però també respecte al propi IPC. A falta de dades per al 2011, si el salari mitjà hagués crescut el mateix que l'IPC, el 2009 hauria d'haver estat 3.600 euros bruts anuals més alt.